L'asfixia de les incògnites de futur

L’asfixia de les incògnites de futur

Quin és el nostre futur? Quants cops ens haurem plantejat aquesta pregunta? Quants cops l’hem sentida formular? Allà on s’està encaminant tot és un desert de desconcert. Anem caminant per una esplanada plena d’interrogants que ens portaran a un mar de sorra etern, infinit. La resposta pareix no existir, l’explicació esdevé invisible per a la consciència humana.

Potser mai podrem entendre el perquè de tot plegat. Com un gos que no pot entendre una suma per molt que li expliquin, potser la ment humana no està preparada per assimilar el destí del futur. Així com tampoc les incògnites del passat, de com s’ha format la humanitat i com es va formar el planeta que, suposadament, habitem. Tot pareix navegar en un oceà de desconcert, amb molt de vent que dirigeix els velers de les ments humanes a llocs desconsiderats. Hi ha persones que es dediquen a intentar fer entendre el futur, les incògnites que ens van malgastant el cervell. Les incògnites que ens van fent madurar, que ens fan créixer. Com més es sap, més queda per conèixer. El futur esdevé cada cop més complicat. La certesa absolta és una Ítaca que no es pot assolir.

Avui dia cada cop sorgeixen més incògnites. I es tenyeixen d’impotència, fàstic i la total incertesa. La gent tracta de buscar una solució a un problema, i surt, per exemple, a manifestar-se al carrer. Darrerament, en aquestes manifestacions de consciència i sentit comú apareixen les armes del capitalisme per “posar ordre”. I no posen ordre ni als aldarulls ni a l’estat de dubte constant en què les ments mínimament pensants de la societat s’han vist sotmeses. No posen ordre als aldarulls perquè s’empren gasos lacrimògens, bales de goma que deixen inconscient a gent que fa fotografies i porres que no permeten una molt bona digestió de tot allò que està succeint. I no posen ordre als dubtes que enteranyinen el cel perquè aquests actes no els cometen contra qui crema contenidors, contra qui destroça tot allò que pot... sinó contra gent que es manifesta lliurement. El més trist és que saben qui són, tenen identificats a qui provoca tots els aldarulls, però no interessa detenir-los. Com ha d’interessar si la pròpia policia s’infiltra per fer-se passar per antisistemes i, un cop descoberts, corren per amagar-se darrera el cordó policial?

Gent pacífica protestant, darrerament perseguida per les armes del capitalisme (foto: mgp)

Tots aquests fets - que no deixen de ser un exemple de quelcom-  provoquen dubtes. Al veure les imatges de la darrera vaga general, tot es deslliga. Les incògnites van creixent perquè el futur pareix ser una meta assolida mitjançant impotència. Una meta definida per qui controla el món en la qual la gent obrera s’ha de veure, simplement, complint amb allò que li diuen. Clar que els ‘totpoderosos’ pensen que és la solució més fàcil. És que ho és... per ells. Si aquesta societat decideix intentar mostrar el sentit comú que falta als poderosos businessmen del capitalisme, aquests tenen unes armes. Anomena-les policia, retallades, persecucions lingüístiques... Tenen molt de noms, només una finalitat.

Per molt que es tracti de posar una explicació a aquests dubtes, el futur cada cop esdevé més incert. I és preocupant, perquè la joventut a les universitats, als instituts, o inclús recent sortida del màster, es veu ofegada. S’asfixien amb tants d’interrogants, perquè el futur no és clar. Els culpables no volen admetre els seus errors, i qui mana -sovint coincident- pensa per ell mateix. A vegades pareix que tapar-se els ulls n’és la solució. Qui està tan boig com per fer una ullada a tots els problemes que venen? Potser algú capaç de trobar una aproximació a totes les solucions.