martes, 9 de octubre de 2012

Ideals com a referents


Ideals com a referents

La societat, generalitzant, viu sota uns ideals que avantposa a la seva autenticitat. Fins a cert punt està bé seguir un model, una forma de ser, però el problema neix quan no se saben aplicar límits. Parlar de límits sempre sol suposar un tema complicat, perquè no es sap ben bé com marcar-los, no es pot anunciar un punt d’inflexió que ho faci canviar tot. Però per això està el sentit comú, la ingenuïtat de cada un o la intuïció. Aquestes bases, conjuntades amb la raó o la passió que porti a dur a terme uns actes, permetran posar lògica dins d’aquests límits.

A vegades, idealitzar quelcom en la figura d’algú està molt bé. Sempre que se segueixin aquestes pautes comentades. Idealitzar, però, no vol dir imitar. Idolatrar no hauria de significar copiar, clonar. És més gratificant, i fins i tot aporta més maduresa tant de coneixement com de personalitat, que aquest ideal o ídol sigui sinònim de referent. Per exemple, està prou bé establir la figura d’un professional de la comunicació com Jordi Évole i la seva labor a Salvados, com a referent. Avui dia és un dels pocs periodistes que no es tapa la boca a l’hora de contar la realitat, de defensar el poble o, si més no, el sentit comú. L’error seria voler imitar-lo, copiar el seu format. La falta d'originalitat faria que el producte resultés dolent. Si es vol canviar aquesta història que està vivint el periodisme, esdevindria quelcom molt més fort un nou format, que també fes bon periodisme, però d’altres maneres. La professió s’aniria netejant de tanta brutor i porqueria que ha anat agafant durant el pas dels anys. El públic, la societat, que és per qui fa feina el periodista, veuria que tothom va cap al mateix propòsit –contar la veritat, denunciar la indignitat- amb formes variables. La innovació tindria més papers per poder establir-se, i, alhora, resultaria més creïble gràcies a aquesta idea de referent. Si el producte fos exactament igual, perdria aquesta credibilitat, perquè s’hauria optat per l’opció còmode i fàcil. El públic veuria enseguida aquesta intenció, més lligada a buscar el negoci –perquè el programa fos molt seguit, i la competència el volgués imitar, seguint l’exemple- que no a resoldre i contar els problemes, de contextualitzar-los.

Jordi Évole, presentador de 'Salvados', programa de La Sexta | Foto: lasexta.com

Per això mateix s’ha d’anar molt en compte a l’hora d’escollir ídols i establir referents. Com sempre, s’ha de veure el perquè que hi ha darrera de l’opció triada. Tampoc vol dir que cada persona hagi d’assimilar algú altre com el seu únic model a seguir. De fet, la riquesa del coneixement té forta incidència en el fet d’escoltar tot tipus d’opinions i, sobretot, en no esperar en tenir raó si vols que te sigui donada. Perquè aquest és un dels grans enemics de l’evolució, del canvi tan necessitat. Si una persona té desada en la seva ment la idea que els seus pensaments són els correctes, sense possibilitat de veure’s obert a altres opcions, és impossible que agafi un referent correcte. Perquè establir un ideal no vol dir escollir l’opció que vegi abans i la primera que agradi. Establir una base per poder anar fent camí vol dir seleccionar, de forma cautelar, i prendre consciència de qui o què és una de les apostes d’aquest canvi. I aquest procés s’allunya de la senzillesa, perquè també cal oblidar la idea que la persona més famosa sigui qui tingui raó. Evitar caure en la moda dins aquest sentit, evitar caure en la manipulació que sotmet tant la societat. Al cap i a la fi, tothom és humà –encara que a vegades no ho sembli- i cada un pot estar ben equivocat. 

lunes, 24 de septiembre de 2012

El sentit comú, la ingenuïtat i la crisi del periodisme


El sentit comú, la ingenuïtat i la crisi del periodisme

Periodisme (font: linkeados.com.ar)
El periodisme està en crisi. No és nou i és una de les afirmacions que més sonen a les facultats de comunicació, allà on tantes consciències s’estan preparant pel canvi. Una consciència és una ment que pensa, un esperit lliure i ingenu, és un perquè i és una idea. Una consciència és una metàfora sense límits, infinita, eterna. Però sota aquests ideals s’amaga, com sempre, la obscura temptació de canviar. I és que ser una consciència implica esforç, paraula tabú en moltes persones. Sense exercici no hi ha consciència, i sense consciència no hi ha canvi. És per això molt important que els estudiants –la nova generació encarregada d’assumir el pes del món- ha d’esforçar-se, treballar en pensar. Les facultats han d’intentar formar consciències, i no matrícules d’honor que no tenen una mínima capacitat de raonament, perquè viuen captivades en una sèrie de normes que se’ls imposa i que, òbviament, compleixen a la perfecció. Si han de memoritzar deu llibres, ho fan, però no saben quin és el sentit, el rerefons, d’aquestes obres. I aquest és el perill, que gent amb capacitat d’esforç visqui cegada i sigui una titella més.

Si les facultats, de cada cop més, insisteixen en la necessitat d’una transformació en els mitjans de comunicació i els seus professionals, és perquè existeixen algun problema bastant greu. Les empreses i bancs dominen els partits polítics, sovint ben finançats per aquestes entitats –d’aquí que cada vegada hi hagi menys distinció entre els de blau i els que es volen tintar de vermell-, i els partits dominen els mitjans, que, alhora, estan dominants per l’empresa que els paga la publicitat. Des del moment que una informació ha hagut de passar la verificació d’algun ens poderós, deixa de ser una informació meritòria d’escoltar. I és això el que passa amb el 99% de la informació que arriba a oïda del ciutadà. I d’aquests ciutadans, només n’hi ha un 20% que siguin consciències capaces de captar el rerefons. És per això que els periodistes del futur han de posar mà i ment al problema. Fer que allò que es conta sigui real i no vengui amb un sentit amagat ficat de cap partit o entitat. Que la informació no s’amagui, que la revolució sigui televisada. El més important de tot, però, és que aquelles consciències que s’amaguen per les facultats de comunicació d’arreu del món surtin de la carrera essent allò que són, i que no es venguin al capital i poder, que s’encarregarà de fer conservar-ho tot

Dins aquest exercici de continuïtat, de voler romandre consciència, entra l’ètica. I aquesta paraula, tan rica en el seu sentit, l’han oblidat els empresaris més rics i els mitjans més importants. El periodisme no hauria de ser ètic, sinó que  ha de ser purament ètic, precisament. Ha de narrar, de contar i no manipular. Cada vegada hi ha més “periodisme” que s’ha convertit en una eina de propaganda, cada vegada hi ha més “periodisme” que s’ha embrutat de poder i cerca l’audiència, cerca ser l’heroi i no el comptador d’històries. Kapuscinski explica de manera clara què ha de ser un periodista: “el treball del periodista no consisteix en matar cuques, sinó en encendre el llum, per a què la gent vegi com les cuques corren a amagar-se”.

És per això que el relleu generacional ha de sortir fort, canviar allò que “periodistes” o comunicadors venuts a una ideologia estan fent amb l’ofici. Qui estudia periodisme ho hauria de fer perquè li agrada el sector, perquè li agrada contar histories. Qui estudia periodisme no ho hauria de fer pensant en sortir per la televisió, sinó en ser part del canvi.


Un exemple:

Daniel Álvarez firma dia 20-9-2012 un article a El Mundo (a Balears) insistint que la Universitat de les Illes Balears (UIB) va realitzar  “un reenviament massiu” –firmat pels presidents dels òrgans de representació sindical de la UIB i per la Plataforma Unitària de Defensa de la Universitat Pública de les Illes Balears-  a alumnes i personal de la UIB instant-los a participar en una protesta contra el Govern. Per què? Per queixar-se de les retallades en educació. Qui retalla en educació, retalla en coneixement, i qui retalla en coneixement retalla en ètica, en la llibertat de ser allò que un vol, en sentit comú –els enemics més grans dels partits polítics-. Al final de la notícia es comenta que fonts oficial de UIB varen comunicar a El Mundo que aquest ús havia estat correcte. Així mateix, també cal dir que aquest correu no va arribar a tot l’alumnat.

La responsable de comunicació del Partit Popular de les Illes Balears, Sonia Navas, va publicar en el seu compte de twitter (@Sonjita10) l’enllaç comentat una línies més a dalt. Darrera de la notícia i el seu corresponent títol, es preguntava si era ètica la mesura. Un acte de defensa del partit, un atac a qui no vol que li retallin en educació. Evidentment, la seva condició i ideologia ha fet que es vegi obligada a seguir els ideals del seu partit, en contra de pensar, i a demanar-se si és ètic que algú intenti moure la comunitat educativa per millorar la situació –i, recordem, que aquest algú és la Universitat, màxim òrgan educacional i formador de consciències, que a més dóna legitimitat al correu enviat-. Davant d’aquesta reflexió, vaig decidir demanar-li a veure si era ètic que el PP governés. La seva resposta no va trigar i va preguntar com era possible que estudiés periodisme, amb tants de prejudicis –“tants”, en tot cas un només...- i que el PP governava perquè la majoria dels espanyols ho havien decidit democràticament. És a dir, si es vota a un partit però llavor no fa res d’allò que havia estat prometent per guanyar les eleccions i el poder, la ciutadania a qui representa no té dret a queixar-se i ha d’estar-se quatre anys aplaudint allò que el Govern faci. Ja poden ser immorals els moviments, com el de retallar en educació o investigació -propulsors de l’evolució-, que encara que llavor assisteixin a actes on es malgasten grans quantitats de diners –i tantes altres coses que no sabem, o altres coses que han estat descobertes i que polítics del mateix partit han anat fent- has de callar. Ja se poden construir edificis del nivell de Palma Arena, que has d’esperar a unes noves eleccions per protestar, perquè no és ètic queixar-te de qui et mana. 


Sonia Navas és la responsable de comunicació del PP. Una tasca que hauria de dur a terme una consciència, una persona amb ganes d’evolucionar i no de tornar cap enrere. Dubto molt que aquest sigui el seu perfil, el perfil del periodista amb les qualitats de voler formar part del periodisme ètic, quan la seva resposta davant la meva afirmació de: “estudio periodisme per canviar allò que feu amb l’ofici. I d’això no tinc prejudicis, tinc arguments”, va ser: “claaaaro, seguro, eso seguro!!! Au, poques feines!”. No es va preocupar per demanar arguments, sinó per contestar de manera infantil –té tot el dret a fer-ho, si vol, però sabent que ha perdut la legitimitat d’anomenar prejudicis aquestes conseqüents afirmacions-.



Realment, les consciències de les Facultats de Comunicació podran canviar el periodisme mentre hi hagi comunicadors amb aquestes característiques essent responsables de comunicació dels partits polítics més grans? Bé, perdoneu, ara no m’agradaria prejutjar. Potser els responsables de comunicació d’altres partits o, fins i tot, del mateix partit, però d’altres comunitats, encara els queda una mica de dignitat. 

domingo, 1 de julio de 2012

No cal mesclar peres amb pomes? Futbol vs consciència


No cal mesclar peres amb pomes? Futbol vs  consciència 

No cal mesclar peres amb pomes. És cert. Això diuen aquells que s’excusen quan celebren la victòria de la selecció espanyola i quan no mouen un sol dit per ajudar al país a sortir endavant. Si no cal fer un còctel de fruites aquí, no cal tampoc fer un còctel de cultures al país. Ai las, que això no els va tan bé.

Realitats 
És bastant trist –no ho negarem- veure com certa gent diu estar orgullosa de sentir-se espanyola, però alhora no fa res per salvar el seu estimat país. Cert és que poc poden fer, però la intenció i les ganes de lluitar haurien de ser-hi. És més, si ells es poguessin unir a la lluita que, per cert, comencen molts dels qui no es senten del seu país, la cosa sortiria més endavant. Però primer cal fer una migdiada dins aquest país, i llavor ja es pensaran les coses. Si no hi ha futbol, és clar. Qui tingui consciència i hagi fet l’esforç de sortir al carrer per protestar en contra de la fatal situació, dels governants que exploten i dels banquers i empresaris que roben indirectament –i no tan indirectament- i senti orgull d’un estil de joc únic –calcat al del FCB, quines casualitats, per cert...- ho celebri tranquil·lament. Que gaudeixi per uns instants, perquè s’ho mereix. Però allò que no quadra és que aquells que diuen sentir l’orgull patri no moguin un dit.

I no és tracta de mesclar peres amb pomes, sinó d’aplicar sentit comú. Però és clar, és molt fàcil excusar-se si no se’l té. I, si s’està alegre perquè guanya un grup de 22 persones, que s’hi estigui. Enhorabona, de fet. Ho hauran merescut, hauran estat els millors. Com qui està content perquè el seu cantant preferit ha guanyat un premi. Però això, són els futbolistes o l’artista els qui hauran estat els millors. És igual d’absurd dir que un es sent espanyol quan no protesta per millorar la situació del seu estimat país com igual d’absurd és dir que “som els millors” quan, realment, qui és millor són els que juguen. Espanya no és la millor, si ho fos no hi hauria tanta problemàtica, tanta gent morint de fam i tanta gent fent cua a l’INEM. Sentit comú, on t’has amagat?

I aquells que anomenen hipòcrites la gent del Barça –per exemple i com a majoria-, perquè segons ells celebrarien igual d’eufòrics una victòria del seu equip, cal dir que no generalitzin –com aquí s’intenta aplicar-. Cada vegada hi ha més gent cansada del negoci del futbol i del seu, precisament, estimat equip de tota la vida perquè és conscient de tots els problemes que hi ha. Però, igual que un Espanyol que surt a manifestar-se té tota la legitimitat del món per celebrar la victòria de la selecció, un barcelonista –per exemple- té tota la legitimitat del món per celebrar una victòria del seu equip si ell s’ha preocupat per millorar un problema que afecti directament. Que, de fet, és el mateix.  I uns altres s’aferren al “viu i deixa viure”. Just allò que ells no fan. A part, des de quan intentar crear consciència a la gent, repetim, que no mou un dit per canviar la situació és no deixar viure? Crec que menys és deixar viure obligar-te a fer-ho lligat a una altre cultura que no té res a veure amb la teva, que vengui un govern –com el de José Ramón “l’estaca” Bauzá, i et digui amb quina llengua t’han d’educar –que no és la teva-. Això és no deixar viure. Però el sentit comú, de nou, no s’ensuma. 

L'incendi que està matant València (foto: elsingulardigital.cat)
No hi ha cap problema amb què se celebri la victòria, sempre s’ha de tenir algun moment de desconnexió. El problema ve quan aquests moments de desconnexió són, en algunes persones –per no generalitzar- continus. Orgullós de ser espanyol? doncs protesta i treballa per arribar a dalt de tot, però de les bones classificacions. Perquè de fracàs escolar, atur i poc sentit comú Espanya lidera els rànquings. Felicitats a qui realment ho mereixi i sàpiga que ho mereix. És un honor felicitar algú amb consciència. I felicitats, també, a tots aquells bombers i voluntaris que ajuden a acabar amb el foc que mata la innocent natura i no han anat a veure el partit. Que hi ha coses més importants, i si no cal mesclar peres amb pomes... potser cal mesclar flors amb arbres.

Segur que tomba, tomba, tomba i ens podem alliberar. Lluís Llach.

domingo, 24 de junio de 2012

Onada que esdevindrà calma


Onada que esdevindrà calma

Senders transitats per la follia i els despropòsits d’un governant a qui no surten les coses I dels seus fidels gossets que caminen rere ell. Onades immenses que ja han deixat de banda la subtilesa i tracten d’enfonsar-ho tot, absolutament tot. És un mar de dubtes aquell que fa surar la població, i que tard o d’hora els vol fer dir adéu. Un laberint sense sortida, un bosc ple de feres ferotges, com descriuria Ovidi Montllor, i un desert sense aigua. Però davant un problema sempre està la consciència.

No és moment d’anar emprenyant als ciutadans. Cada dia augmenta el nombre de famílies en què pare i mare queden sense feina –per no esmentar aquelles en què un dels dos ja n’està sense-. Aquestes dades econòmiques que els mitjans de comunicació tracten d’explicar –sense gaire èxit- a la gent que busca una explicació a tot allò que se’ls està venint a sobre cada dia van canviant. Que si puja o que si baixa la prima de risc; les qualificacions d’uns senyors del mateix país on ha començat el desastres; i tantes d’altres coses que la gent no es cansarà de veure en portada. Abans parlaven de l’Euribor com a màxima preocupació de gran part de la població que veia la seva hipoteca llegada al terme. Avui ni se’n parla, perquè altres coses van atemorint la gent. La desesperació va augmentat, i ja no és estrany veure humans que cerquen menjar entre la brossa o altres ànimes en pena que demanen unes monedes al metro. Cada dia, a més, són més els indignats que surten al carrer a protestar contra el sistema que no fa altra cosa que riure’s de tots ells.

La jugada dels gentlemen poderosos els pot sortir cara. Moltes consciències viuen desganades de saber que si gavines blaves aixequen mal el vol la situació empitjorarà i de saber que si les roses es podreixen esdevindrà més del mateix. Gent que no és extremista per naturalesa estaria disposada a fer bogeries, perquè no suporta que algú que mai tindrà problemes per menjar s’estigui rient a la seva cara. I més cara els pot sortir si, durant aquests temps funests, els governants aprofiten per tractar de dur a terme un apartheid a un tipus de identitat en concret que, per cert, mai els havia suposat que mal. José Ramón, aquell mallorquí que de mallorquí en té poc i president del Govern de les Illes Balears, Bauzá s’ha vist avergonyit de la no-resposta que els ciutadans balears han tingut al seu racisme en contra de la llengua pròpia. Tot i així, si no els surt el seu propòsit, tornen a atacar de nou. Darrera cada onada, ve una nova onada. Però, tot té uns límits i arriba un moment en què el mar es calma i és pot respirar realitat i pau, que és allò que s’estenia pel cel balear abans que el racista de Bauzá arribés al poder.  Si no van en compte, el poble unit, alegre i combatiu, pot tornar-li la jugada al molt honorable president i els seus molt honorables gossets.

No és temps d’emprenyar, just ara no. I ja hi ha bastanta gent escaldada. Ovidi Montllor  va dir que “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I davant de les imposicions, amb falta de raó, que el Govern –ja sigui, en aquest cas, Balear o sigui d’on sigui- vulgui fer sotmetre als ciutadans, poble, respongui: “a disposar, senyor” (de nou, del Mestre Ovidi).  


martes, 12 de junio de 2012

Per què se'n riuen d'ells?


Per què se’n riuen d’ells?

Gürtel, a tots ens sona. És una paraula alemanya que vol dir Correa. A l’hora de posar noms als casos, l’originalitat flueix per les ments dels jutges -o qui els posi-. Deu ser el seu millor moment de treball, cansats de sentir històries de lladres, assassins, divorcis i malparits. Però d’aquí no en traiem res de nou. Correa és el cap d’aquella panda de corruptes i en la qual es va jutjar a Camps, del Govern del País Valencià. Resulta que ha sortit de la presó amb una fiança de 200.000€. “Jo en robaré 2 milions, que et pagaré 200.000 euros per sortir de la presó. Mentrestant, rescaten Espanyen.

I els ciutadans estan cansats (foto: Martí Gelabert)
I sobre el rescat també es curiosa una cosa, i és que això ho pagaran en gran part els ciutadans alemanys... que no en tenen cap culpa. I, mentrestant, el president del Govern Estatal, Mariano Rajoy, s’encarrega de dir i fer dir a les seves titelles que no és un rescat, que és un crèdit que l’Estat ha volgut acceptar. O sigui, que hem volgut acceptar els diners que els alemanys no ens volen donar. I sí, els ciutadans alemanys ja es poden indignar... que tanmateix qui vota el president són els ciutadans del mateix país, que viuen sota un tel d’ignorància massa gran. I aquests són els mateixos que creuen que no ha estat un rescat.

A les Illes Balears el seu president, l’amic José Ramón Bauzá –TutanRamón, batiat per Sebastià Alzamora-, es va fent amics allà on va. El motiu? N’hi ha dos de principals: l’extermini al català, llengua de les Illes, i les retallades en educació i sanitat, arribant a tancar dos hospitals públics. A més, s’està intentant crear un cicle d’emprenedors. I si això li sumem la pujada del preu de les matrícules, tenim un resultat clar: privatització. I la privatització qui se la pot permetre? Els votants de les gavines que són empresaris consagrats, jutges que van a la seva i rics que poques coses tenen a fer. I ells són els que manen, perquè s’ajuden entre uns i altres, creant una societat de classes –una altra vegada- i fent més gran la diferència entre rics i pobres. Deuen pensar que hi ha massa gent al món i necessiten llevar-se els que molesten. Llavor s’estranya que a l’arribada a cada un dels pobles el xiulin, i fins i tot a Barcelona, on va anar a veure el seu amic Artur Mas. Però té una excusa ideal: “la mayoría silenciosa”, com ell defineix. Aquella que va votar. Aquella que calla i viu redimida a allò que el Govern implanta. Aquella que no és conscient dels problemes fins que els viu personalment. Aquella que pensa que l’ésser català és una espècie d’energumen que mereix la mort. Aquella que pensa que el neoliberalisme és la solució. Aquella que creu que existeix el “baléà” i que els catalans són uns imperialistes que els volen fer seus. Aquella que pensa que es discrimina a l’escola segons el que parlis. Aquella que pensa que els seus fills no sabran castellà perquè l’escola es fa en català. Ai, pobres. I per més INRI, Bauzá va decidir enviar una carta a la població recordant a cada un d’ells que podia escollir llengua en la matriculació del seu fill. Es veu que els esforços fets durant tota la legislatura varen resultar fatídics a l’hora de comprovar que només havien aconseguit un 7%. De rialla.

I, mentrestant, la premsa esportiva s’encarrega de cegar el món. Ara tot és Eurocopa, demà tot seran fitxatges i demà passat crítiques d’un entrenador fallit d’aptituds mentals. Tertúlies que no porten enlloc. El 2004 Grècia va guanyar l’Eurocopa, i mirin com està ara. El 2008 va ser Espanya, i enguany ha estat rescatada. Cap país hauria de voler-la guanyar enguany. En compte, Italians.

Ah, i si heu de blanquejar diners correu. Que ara regalen el diners que has estafat si pagues el 10%. Pareix que els polítics ja no hauran de guanyar la loteria, no? Llavor la gent es pregunta perquè a la resta d’Europa se mofen d’ells, per què s’enriuen del gran imperi espanyol. Per què surt un ciutadà grec a Salvados dient “No volíeu Rajoy, doncs aquí teniu Rajoy”. 

sábado, 26 de mayo de 2012

Hipòcrites del més enllà, xiulets i banques








Hipòcrites del més enllà, xiulets i banques

Parlem de llibertats, de petits símptomes de respecte. D'unió, solidaritat i esforç comú. I si parlem de tot plegat, hem de parlar d'hipocresia. Tot té un perquè, ja se sap d'ençà que algunes consciències varen decidir començar a pensar. Un rerefons que sempre recorda a les trames més sinistres i funestes de qualsevol thriller. Stephen King es deu sentir orgullós del món en què viu -o de les persones (?) que l'habiten-. Aquest rerefons podria haver esdevingut quelcom positiu, en forma de conseqüència lloable. Però ments pensats que s'han dedicat a pensar per elles mateixes i no pel conjunt de la població han deixat que aquest rerefons sigui un tel d'hipocresia immens.

Tot és una espècie de bucle que es va formant, perquè al cap i a la fi tot transcendeix en altre cosa. Aquesta hipocresia sol voler amagar altres històries, altres fites d'aquestes ments “brillants”. Un exemple clar és el de l'estimada presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Amb motiu de la celebració de la Copa del Rei -copa dels elefants, copa del príncep o copa de l'opi del poble-, la presidenta va decidir amenaçar en suspendre el partir si es xiulava l'himne espanyol. Aquell himne que, en teoria, uneix tot el país baix els crits de Viva España. Si parlem de llibertats, caldria deixar fer xiular, si volen, l'himne o el que els surti de l'ànima. Més si es tracta d'una final d'una copa que porta el nom d'un personatge que es dedica caçar elefants d'amagades. La consciències ja no es senten representades per la monarquia, doncs deixeu que l'escenari idoni per protestar sigui com a tal. Ja agradaria a molts de ciutadans catalans que espanyols poguessin xiular Els Segadors en algun partit de la selecció catalana. De totes maneres, Esperanza va utilitzar aquesta tàctica per distreure la situació del país. L'opi del poble és el futbol, i la presidenta madrilenya ha sabut subministrar les dosis perfectes. Al cap i a la fi, al poble espanyol no li haurà anat tan malament que la final hagi estat entre bascos i catalans. Ens expliquem.

Madrid ha mentit amb el dèficit, el qual era el doble del que havia dit ser. Una molt mala imatge per les gavines blaves i, sobretot, per la mateixa Esperanza. A més, ara resulta que Bankia cada cop necessita més diners. Primer eren uns “pocs” milions i milions d'euros, que la xifra va agumentant cada dia una mica més. No interessa que es parli d'aquestes coses, i Esperanza decideix intentar exaltar ciutadans bascos i catalans dient que si xiulen l'himne no hi haurà partit. Evidentment no aniria a passar mai això, i ella és la primera que ho sap. A més, llavor va allargar aquest tel dient que no assistiria al partit. Una llàstima, tot plegat, que la senyora Aguirre no vagi a defensar allò amb què creu. Encara que potser no li fes molta falta, perquè rere de tot això hi havia un altre element clau. És curiós com tot es va lligant, com un rerefons porta un altre i com un fet queda oblidat per tothom. Aquest altre element és la manifestació que falangistes varen portar a terme el mateix dia del partir “por la unidad de España”. Resulta curiós que demanin unitat quan en el seu manifest es podien llegir frases com: “catalán que injuraste la bandera que yo he jurado defender: morirás como una fiera por traidor a mi fe” -si Baudelaire llegeix aquestes rimes deu haver quedat estorat-. Però bé, al cap i a la fi que es manifestin i pensin el que vulguin. Tothom té dret a fer-ho, mentre estiguin dins d'uns límits -bastant extrems, en aquest cas-. El que no té nom és que, primer, aquesta manifestació no va ser permesa. Però no exclosa, sinó que es proposava que es celebrés un altre dia per així no poder formar problemes. Més tard, una nova resolució va permetre celebrar-la el mateix dia. Resulta irònic pensar que es requisaven xiulets i banderes el dia del partit, per no provocar una situació tensa duran l'himne -encara em demano com no varen requisar la llengua-, i que s'acceptés celebrar una manifestació aquell mateix dia en el mateix lloc de la disputa de la final. Què provocarà més problemes, que uns 70.000 aficionats xiulin un himne, tancats dins un camps, o que una sèrie de personatges es passegin en carrer obert davant d'aquests abans del començament del partit? Tot sigui perquè se'n parli d'això i no dels problemes del país, de dèficits i de sanejaments, eh Esperanza?

Es vol unió però no es practica unió. Hipocresia en estat pur. Són uns hipòcrites del més enllà, perquè realment estan morts per dins. Encara queden, però, consciències ingènues capaces de somniar amb els ulls ben oberts. Es silencia la realitat. El futbol és l'excusa perfecte. Un motiu més pel qual si hi hagués independència del País Basc i Catalunya els equips poguessin jugar les mateixes competicions que els germans espanyols, perquè si segueix així la cosa no serà la darrera final basco-catalana que es disputi. Al cap i a la fi, aquest és un món d'interessos. Visca la llibertat, no?

miércoles, 23 de mayo de 2012

Retrats d'incultura


RETRATS D'INCULTURA

Una negror digne de l'obscuritat de les terres enemigues d'El senyor dels anells es presenta al país. Poc a poc, de mica en mica, de manera subtil i delicada. Una agulla, fina, ben fina, pareix marcar el recorregut que ha de seguir, com si es tractés d'un fil que va formant un gran tel. Un tel que amaga moltes coses, tapa el Sol -les idees- i fa aparèixer l'obscuritat. Mordor.

És una història trista, que encara no té final, però que el començament ha fet no voler saber quin desenllaç tindrà. Almenys de moment. Aquest tel ha estat cosit per unes màquines capaces de fer que el món caigui als seus peus. De revolució industrial ja en va haver una, però aquesta pareix una revolució 2.0, tot i que ara les màquines són humans. Ironies de la vida. Fins i tot els mossos d'esquadra pareixen Terminators en pura acció, tot i que la intel·ligència de la màquina és superior a la d'aquella espècie. El temps ho ha demostrat -però bé, això és un tema a part-. Aquest tel va abrigant, intenta llevar el pensament i instaurar què s'ha d'aprendre, què s'ha de saber, què s'ha de pensar i què s'ha de consumir.

Per sobre d'aquest tel que ha enterenyinat la població d'ignorància, creant a cada rostre un retrat d'incultura, hi ha qui vigila, qui controla. Dues torres, per exemple, negres. Tornem a Mordor. Sobrepassen aquest tel i procuren tenir un màxim control sobre qui està per sota. Aquestes torres, per exemple, pertànyen a una empresa que és una de les principals fonts de finançament dels mitjans de comunicació. Li direm, per exemple, 'La caixa'. Llavors, els mitjans no tenen més remei que no informar de les males arts que els malignes caps de La caixa porten a terme, perquè si ho fessin perdrien publicitat i, per tant, el negoci. Recordem que la principal font de de finançament dels mitjans és la publicitat. La tristesa inunda els carrers que formen part d'aquest obscur paisatge en què la societat s'ha vist endinsada.

Encara hi ha llum sota aquest tel d'obscuritats
Però, tot i així, no només aquests caps tan malignes i els qui s'encarreguen d'anar teixint el tel són els culpables. Part de la culpa resideix entre els habitants que es deixen cobrir, perquè els tenen ben enganats. Les noves tecnologies d'aquesta revolució 2.0 els han deixat amb ignorància indefinida. Són culpables perquè no volen treure profit d'aquesta ignorància. Però, per sort, hi ha una sèrie de consciències entre aquesta gent que encara són capaces de veure una mica de llum -petites espurnes- d'entre tota l'obscuritat.

Les consciències que encara creuen que tot pot canviar. Que el capitalisme no ha de seguir tombant les seves idees; que un partit polític no els ha de fer callar, deixant-los expressar com vulguin; que uns mercats no controlin la seva vida, els seus estalvis... Són consciències dignes d'admirar. Neixen des de la més petita llavor que hi pugui haver i van creixen juntes. Van arrelant, les seves idees i pensaments van agafant força. Encara hi veuen, pensen, construeixen. Es preocupen de fer del present una eina clau per fer front al futur. Amb les coses petites s'amaguen els instants més meravellosos. Amb una cosa que neix del no-res es pot amagar una cosa digne d'admiració.

El tel encara no ha tapat totes les ments. Però s'està fent a prop. Asseguts no s'aconsegueix res, i la propaganda contínua que emet la tv i tots els mitjans és una de les coses que embruten més el panorama. Puyal ho va dir ahir, que hem confós els diners amb la felicitat -escolteu el seu discurs, del català de l'any-. És ara o mai que s'ha d'actuar. Que la por d'equivocació no et faci quedar-te una idea només per tu. Comparteix idees. Ara o mai.