domingo, 24 de junio de 2012

Onada que esdevindrà calma


Onada que esdevindrà calma

Senders transitats per la follia i els despropòsits d’un governant a qui no surten les coses I dels seus fidels gossets que caminen rere ell. Onades immenses que ja han deixat de banda la subtilesa i tracten d’enfonsar-ho tot, absolutament tot. És un mar de dubtes aquell que fa surar la població, i que tard o d’hora els vol fer dir adéu. Un laberint sense sortida, un bosc ple de feres ferotges, com descriuria Ovidi Montllor, i un desert sense aigua. Però davant un problema sempre està la consciència.

No és moment d’anar emprenyant als ciutadans. Cada dia augmenta el nombre de famílies en què pare i mare queden sense feina –per no esmentar aquelles en què un dels dos ja n’està sense-. Aquestes dades econòmiques que els mitjans de comunicació tracten d’explicar –sense gaire èxit- a la gent que busca una explicació a tot allò que se’ls està venint a sobre cada dia van canviant. Que si puja o que si baixa la prima de risc; les qualificacions d’uns senyors del mateix país on ha començat el desastres; i tantes d’altres coses que la gent no es cansarà de veure en portada. Abans parlaven de l’Euribor com a màxima preocupació de gran part de la població que veia la seva hipoteca llegada al terme. Avui ni se’n parla, perquè altres coses van atemorint la gent. La desesperació va augmentat, i ja no és estrany veure humans que cerquen menjar entre la brossa o altres ànimes en pena que demanen unes monedes al metro. Cada dia, a més, són més els indignats que surten al carrer a protestar contra el sistema que no fa altra cosa que riure’s de tots ells.

La jugada dels gentlemen poderosos els pot sortir cara. Moltes consciències viuen desganades de saber que si gavines blaves aixequen mal el vol la situació empitjorarà i de saber que si les roses es podreixen esdevindrà més del mateix. Gent que no és extremista per naturalesa estaria disposada a fer bogeries, perquè no suporta que algú que mai tindrà problemes per menjar s’estigui rient a la seva cara. I més cara els pot sortir si, durant aquests temps funests, els governants aprofiten per tractar de dur a terme un apartheid a un tipus de identitat en concret que, per cert, mai els havia suposat que mal. José Ramón, aquell mallorquí que de mallorquí en té poc i president del Govern de les Illes Balears, Bauzá s’ha vist avergonyit de la no-resposta que els ciutadans balears han tingut al seu racisme en contra de la llengua pròpia. Tot i així, si no els surt el seu propòsit, tornen a atacar de nou. Darrera cada onada, ve una nova onada. Però, tot té uns límits i arriba un moment en què el mar es calma i és pot respirar realitat i pau, que és allò que s’estenia pel cel balear abans que el racista de Bauzá arribés al poder.  Si no van en compte, el poble unit, alegre i combatiu, pot tornar-li la jugada al molt honorable president i els seus molt honorables gossets.

No és temps d’emprenyar, just ara no. I ja hi ha bastanta gent escaldada. Ovidi Montllor  va dir que “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I davant de les imposicions, amb falta de raó, que el Govern –ja sigui, en aquest cas, Balear o sigui d’on sigui- vulgui fer sotmetre als ciutadans, poble, respongui: “a disposar, senyor” (de nou, del Mestre Ovidi).  


martes, 12 de junio de 2012

Per què se'n riuen d'ells?


Per què se’n riuen d’ells?

Gürtel, a tots ens sona. És una paraula alemanya que vol dir Correa. A l’hora de posar noms als casos, l’originalitat flueix per les ments dels jutges -o qui els posi-. Deu ser el seu millor moment de treball, cansats de sentir històries de lladres, assassins, divorcis i malparits. Però d’aquí no en traiem res de nou. Correa és el cap d’aquella panda de corruptes i en la qual es va jutjar a Camps, del Govern del País Valencià. Resulta que ha sortit de la presó amb una fiança de 200.000€. “Jo en robaré 2 milions, que et pagaré 200.000 euros per sortir de la presó. Mentrestant, rescaten Espanyen.

I els ciutadans estan cansats (foto: Martí Gelabert)
I sobre el rescat també es curiosa una cosa, i és que això ho pagaran en gran part els ciutadans alemanys... que no en tenen cap culpa. I, mentrestant, el president del Govern Estatal, Mariano Rajoy, s’encarrega de dir i fer dir a les seves titelles que no és un rescat, que és un crèdit que l’Estat ha volgut acceptar. O sigui, que hem volgut acceptar els diners que els alemanys no ens volen donar. I sí, els ciutadans alemanys ja es poden indignar... que tanmateix qui vota el president són els ciutadans del mateix país, que viuen sota un tel d’ignorància massa gran. I aquests són els mateixos que creuen que no ha estat un rescat.

A les Illes Balears el seu president, l’amic José Ramón Bauzá –TutanRamón, batiat per Sebastià Alzamora-, es va fent amics allà on va. El motiu? N’hi ha dos de principals: l’extermini al català, llengua de les Illes, i les retallades en educació i sanitat, arribant a tancar dos hospitals públics. A més, s’està intentant crear un cicle d’emprenedors. I si això li sumem la pujada del preu de les matrícules, tenim un resultat clar: privatització. I la privatització qui se la pot permetre? Els votants de les gavines que són empresaris consagrats, jutges que van a la seva i rics que poques coses tenen a fer. I ells són els que manen, perquè s’ajuden entre uns i altres, creant una societat de classes –una altra vegada- i fent més gran la diferència entre rics i pobres. Deuen pensar que hi ha massa gent al món i necessiten llevar-se els que molesten. Llavor s’estranya que a l’arribada a cada un dels pobles el xiulin, i fins i tot a Barcelona, on va anar a veure el seu amic Artur Mas. Però té una excusa ideal: “la mayoría silenciosa”, com ell defineix. Aquella que va votar. Aquella que calla i viu redimida a allò que el Govern implanta. Aquella que no és conscient dels problemes fins que els viu personalment. Aquella que pensa que l’ésser català és una espècie d’energumen que mereix la mort. Aquella que pensa que el neoliberalisme és la solució. Aquella que creu que existeix el “baléà” i que els catalans són uns imperialistes que els volen fer seus. Aquella que pensa que es discrimina a l’escola segons el que parlis. Aquella que pensa que els seus fills no sabran castellà perquè l’escola es fa en català. Ai, pobres. I per més INRI, Bauzá va decidir enviar una carta a la població recordant a cada un d’ells que podia escollir llengua en la matriculació del seu fill. Es veu que els esforços fets durant tota la legislatura varen resultar fatídics a l’hora de comprovar que només havien aconseguit un 7%. De rialla.

I, mentrestant, la premsa esportiva s’encarrega de cegar el món. Ara tot és Eurocopa, demà tot seran fitxatges i demà passat crítiques d’un entrenador fallit d’aptituds mentals. Tertúlies que no porten enlloc. El 2004 Grècia va guanyar l’Eurocopa, i mirin com està ara. El 2008 va ser Espanya, i enguany ha estat rescatada. Cap país hauria de voler-la guanyar enguany. En compte, Italians.

Ah, i si heu de blanquejar diners correu. Que ara regalen el diners que has estafat si pagues el 10%. Pareix que els polítics ja no hauran de guanyar la loteria, no? Llavor la gent es pregunta perquè a la resta d’Europa se mofen d’ells, per què s’enriuen del gran imperi espanyol. Per què surt un ciutadà grec a Salvados dient “No volíeu Rajoy, doncs aquí teniu Rajoy”.