domingo, 24 de junio de 2012

Onada que esdevindrà calma


Onada que esdevindrà calma

Senders transitats per la follia i els despropòsits d’un governant a qui no surten les coses I dels seus fidels gossets que caminen rere ell. Onades immenses que ja han deixat de banda la subtilesa i tracten d’enfonsar-ho tot, absolutament tot. És un mar de dubtes aquell que fa surar la població, i que tard o d’hora els vol fer dir adéu. Un laberint sense sortida, un bosc ple de feres ferotges, com descriuria Ovidi Montllor, i un desert sense aigua. Però davant un problema sempre està la consciència.

No és moment d’anar emprenyant als ciutadans. Cada dia augmenta el nombre de famílies en què pare i mare queden sense feina –per no esmentar aquelles en què un dels dos ja n’està sense-. Aquestes dades econòmiques que els mitjans de comunicació tracten d’explicar –sense gaire èxit- a la gent que busca una explicació a tot allò que se’ls està venint a sobre cada dia van canviant. Que si puja o que si baixa la prima de risc; les qualificacions d’uns senyors del mateix país on ha començat el desastres; i tantes d’altres coses que la gent no es cansarà de veure en portada. Abans parlaven de l’Euribor com a màxima preocupació de gran part de la població que veia la seva hipoteca llegada al terme. Avui ni se’n parla, perquè altres coses van atemorint la gent. La desesperació va augmentat, i ja no és estrany veure humans que cerquen menjar entre la brossa o altres ànimes en pena que demanen unes monedes al metro. Cada dia, a més, són més els indignats que surten al carrer a protestar contra el sistema que no fa altra cosa que riure’s de tots ells.

La jugada dels gentlemen poderosos els pot sortir cara. Moltes consciències viuen desganades de saber que si gavines blaves aixequen mal el vol la situació empitjorarà i de saber que si les roses es podreixen esdevindrà més del mateix. Gent que no és extremista per naturalesa estaria disposada a fer bogeries, perquè no suporta que algú que mai tindrà problemes per menjar s’estigui rient a la seva cara. I més cara els pot sortir si, durant aquests temps funests, els governants aprofiten per tractar de dur a terme un apartheid a un tipus de identitat en concret que, per cert, mai els havia suposat que mal. José Ramón, aquell mallorquí que de mallorquí en té poc i president del Govern de les Illes Balears, Bauzá s’ha vist avergonyit de la no-resposta que els ciutadans balears han tingut al seu racisme en contra de la llengua pròpia. Tot i així, si no els surt el seu propòsit, tornen a atacar de nou. Darrera cada onada, ve una nova onada. Però, tot té uns límits i arriba un moment en què el mar es calma i és pot respirar realitat i pau, que és allò que s’estenia pel cel balear abans que el racista de Bauzá arribés al poder.  Si no van en compte, el poble unit, alegre i combatiu, pot tornar-li la jugada al molt honorable president i els seus molt honorables gossets.

No és temps d’emprenyar, just ara no. I ja hi ha bastanta gent escaldada. Ovidi Montllor  va dir que “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I davant de les imposicions, amb falta de raó, que el Govern –ja sigui, en aquest cas, Balear o sigui d’on sigui- vulgui fer sotmetre als ciutadans, poble, respongui: “a disposar, senyor” (de nou, del Mestre Ovidi).  


No hay comentarios:

Publicar un comentario