Onada que esdevindrà calma
Senders transitats
per la follia i els despropòsits d’un governant a qui no surten les coses I dels
seus fidels gossets que caminen rere ell. Onades immenses que ja han deixat de
banda la subtilesa i tracten d’enfonsar-ho tot, absolutament tot. És un mar de
dubtes aquell que fa surar la població, i que tard o d’hora els vol fer dir
adéu. Un laberint sense sortida, un bosc ple de feres ferotges, com descriuria
Ovidi Montllor, i un desert sense aigua. Però davant un problema sempre està la
consciència.
No és moment d’anar
emprenyant als ciutadans. Cada dia augmenta el nombre de famílies en què pare i
mare queden sense feina –per no esmentar aquelles en què un dels dos ja n’està
sense-. Aquestes dades econòmiques que els mitjans de comunicació tracten d’explicar
–sense gaire èxit- a la gent que busca una explicació a tot allò que se’ls està
venint a sobre cada dia van canviant. Que si puja o que si baixa la prima de
risc; les qualificacions d’uns senyors del mateix país on ha començat el
desastres; i tantes d’altres coses que la gent no es cansarà de veure en
portada. Abans parlaven de l’Euribor com a màxima preocupació de gran part de
la població que veia la seva hipoteca llegada al terme. Avui ni se’n parla,
perquè altres coses van atemorint la gent. La desesperació va augmentat, i ja
no és estrany veure humans que cerquen menjar entre la brossa o altres ànimes en
pena que demanen unes monedes al metro. Cada dia, a més, són més els indignats
que surten al carrer a protestar contra el sistema que no fa altra cosa que riure’s
de tots ells.
La jugada dels gentlemen poderosos els pot sortir cara.
Moltes consciències viuen desganades de saber que si gavines blaves aixequen
mal el vol la situació empitjorarà i de saber que si les roses es podreixen
esdevindrà més del mateix. Gent que no és extremista per naturalesa estaria
disposada a fer bogeries, perquè no suporta que algú que mai tindrà problemes
per menjar s’estigui rient a la seva cara. I més cara els pot sortir si, durant
aquests temps funests, els governants aprofiten per tractar de dur a terme un
apartheid a un tipus de identitat en concret que, per cert, mai els havia
suposat que mal. José Ramón, aquell mallorquí que de mallorquí en té poc i
president del Govern de les Illes Balears, Bauzá s’ha vist avergonyit de la
no-resposta que els ciutadans balears han tingut al seu racisme en contra de la
llengua pròpia. Tot i així, si no els surt el seu propòsit, tornen a atacar de
nou. Darrera cada onada, ve una nova onada. Però, tot té uns límits i arriba un
moment en què el mar es calma i és pot respirar realitat i pau, que és allò que
s’estenia pel cel balear abans que el racista de Bauzá arribés al poder. Si no van en compte, el poble unit, alegre i combatiu, pot tornar-li la jugada al molt
honorable president i els seus molt honorables gossets.
No és temps d’emprenyar,
just ara no. I ja hi ha bastanta gent escaldada. Ovidi Montllor va dir que “Hi ha gent a qui no li agrada que
es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada
que es parle, s’escriga o es pense”. I davant de les imposicions, amb falta de
raó, que el Govern –ja sigui, en aquest cas, Balear o sigui d’on sigui- vulgui
fer sotmetre als ciutadans, poble, respongui: “a disposar, senyor” (de nou, del
Mestre Ovidi).
No hay comentarios:
Publicar un comentario