viernes, 30 de marzo de 2012

L'asfixia de les incògnites de futur


L’asfixia de les incògnites de futur

Quin és el nostre futur? Quants cops ens haurem plantejat aquesta pregunta? Quants cops l’hem sentida formular? Allà on s’està encaminant tot és un desert de desconcert. Anem caminant per una esplanada plena d’interrogants que ens portaran a un mar de sorra etern, infinit. La resposta pareix no existir, l’explicació esdevé invisible per a la consciència humana.

Potser mai podrem entendre el perquè de tot plegat. Com un gos que no pot entendre una suma per molt que li expliquin, potser la ment humana no està preparada per assimilar el destí del futur. Així com tampoc les incògnites del passat, de com s’ha format la humanitat i com es va formar el planeta que, suposadament, habitem. Tot pareix navegar en un oceà de desconcert, amb molt de vent que dirigeix els velers de les ments humanes a llocs desconsiderats. Hi ha persones que es dediquen a intentar fer entendre el futur, les incògnites que ens van malgastant el cervell. Les incògnites que ens van fent madurar, que ens fan créixer. Com més es sap, més queda per conèixer. El futur esdevé cada cop més complicat. La certesa absolta és una Ítaca que no es pot assolir.

Avui dia cada cop sorgeixen més incògnites. I es tenyeixen d’impotència, fàstic i la total incertesa. La gent tracta de buscar una solució a un problema, i surt, per exemple, a manifestar-se al carrer. Darrerament, en aquestes manifestacions de consciència i sentit comú apareixen les armes del capitalisme per “posar ordre”. I no posen ordre ni als aldarulls ni a l’estat de dubte constant en què les ments mínimament pensants de la societat s’han vist sotmeses. No posen ordre als aldarulls perquè s’empren gasos lacrimògens, bales de goma que deixen inconscient a gent que fa fotografies i porres que no permeten una molt bona digestió de tot allò que està succeint. I no posen ordre als dubtes que enteranyinen el cel perquè aquests actes no els cometen contra qui crema contenidors, contra qui destroça tot allò que pot... sinó contra gent que es manifesta lliurement. El més trist és que saben qui són, tenen identificats a qui provoca tots els aldarulls, però no interessa detenir-los. Com ha d’interessar si la pròpia policia s’infiltra per fer-se passar per antisistemes i, un cop descoberts, corren per amagar-se darrera el cordó policial?

Gent pacífica protestant, darrerament perseguida per les armes del capitalisme (foto: mgp)
Tots aquests fets - que no deixen de ser un exemple de quelcom-  provoquen dubtes. Al veure les imatges de la darrera vaga general, tot es deslliga. Les incògnites van creixent perquè el futur pareix ser una meta assolida mitjançant impotència. Una meta definida per qui controla el món en la qual la gent obrera s’ha de veure, simplement, complint amb allò que li diuen. Clar que els ‘totpoderosos’ pensen que és la solució més fàcil. És que ho és... per ells. Si aquesta societat decideix intentar mostrar el sentit comú que falta als poderosos businessmen del capitalisme, aquests tenen unes armes. Anomena-les policia, retallades, persecucions lingüístiques... Tenen molt de noms, només una finalitat.

Per molt que es tracti de posar una explicació a aquests dubtes, el futur cada cop esdevé més incert. I és preocupant, perquè la joventut a les universitats, als instituts, o inclús recent sortida del màster, es veu ofegada. S’asfixien amb tants d’interrogants, perquè el futur no és clar. Els culpables no volen admetre els seus errors, i qui mana -sovint coincident- pensa per ell mateix. A vegades pareix que tapar-se els ulls n’és la solució. Qui està tan boig com per fer una ullada a tots els problemes que venen? Potser algú capaç de trobar una aproximació a totes les solucions. 

lunes, 26 de marzo de 2012

“Sota la més petita pedra pot estar desada l’eterna esperança”


“Sota la més petita pedra pot estar desada l’eterna esperança”

Potser allò que penses que no existeix, és allà... en un racó amagat. Només cal cercar una mica i amb atenció. Moltes vegades les persones no veuen allò que tenen al davant. Sota la més petita pedra pot estar desada l’eterna esperança, l’eterna felicitat. A vegades cal destapar l’ampolla per poder veure clarament què hi ha dins. A vegades cal anar mostrant les teves cartes per rebre una resposta que mai esperaves... o, si més no, alguna bufetada que et permetrà veure una mica més enllà de l’horitzó que sempre marca el final del camí.

Manifestació 25M en a favor del català  a les illes (f: mgp) 
Recuperar l’esperança. Reviure la il·lusió en defensa no d’un ideal, sinó d’un mode de viure. Escapar dels atacs repressius de qui intenta callar tantes consciències. Tornar a tenir fe en la humanitat, o en part d’ella. Tot això podria esser un breu resum d’allò que va suposar un crit a la llibertat el passat diumenge a Ciutat, a Palma, a la capital Balear.  Unes 50.000 persones, segons l’organització, i unes 18.000, segons fonts policials (el qual fa parèixer que varen ser unes 35.000 reals) varen dur a terme un fet històric. El Govern de Bauzá (PP) va rebre les crítiques de tantes veus manifestants a causa de la seva política lingüística, anticatalanista, que està portant a terme a les Illes. Un clar extermini al català. Feia molt de temps que Palma no era omplerta de tantes senyeres, pancartes i, sobre tot, pensament.

José Ramón Bauzá, President del Govern de les Illes Balears, ha declarat que no canviaran les seves polítiques lingüístiques. És a dir, ha decidit riure’s de totes les persones que varen suposar un clam a l’esperança antirepressiva en contra dels populars. Per ell, la victòria a les urnes justifica els seus actes. Sembla que els programes no importen (quan va dir que no canviaren la llei de normalització) un cop s’han guanyat unes eleccions. Menys importen si la majoria absoluta els ha copsat i canviat completament. Semblen no recordar que, encara que s’hagi guanyat pels vots d’una majoria, també han de representar a la minoria, i no martiritzar-la. Per això res funciona. Però allò que no sap el senyor Bauzá i tot el seu seguici de gavines és que, encara que ells hagin decidit riure, aquest cop els sortirà car.

El Rei en Jaume i el futur de les illes davant la mirada de les noves generacions (f:mgp)
Potser no s’aconseguirà res, i aquestes persones que varen sortir als carrers de Ciutat hauran d’esperar que el govern canviï per no viure sotmesos a l’apartheid que aquests senyors de blau volen imposar. Però el 25 de Març va ser una victòria cultural, va ser una victòria del pensament i una victòria del sentit comú. El Rei En Jaume sostenia a la plaça central de la ciutat una estelada sota l’atenta mirada del jovent i d’aquells que no eren tan joves. Mai tanta gent havia sortit als carrers a reivindicar tant. Busos de tots el pobles de l’illa varen dirigir-se cap a Ciutat per mostrar que, realment, encara queda gent que pensa a les illes. I aquesta és la important victòria, veure com hi ha gent disposada a fer que tot canviï. Jaume Bonet, en vaga de fam per la llengua, ha fet arribar el seu nom fins a les Corts Europees. Unes 35.000 persones als carrers de Palma potser no arribaran a fer-se sentir ni a Galícia, Aragó o les Castelles, però hauran compartit un fet històric entre ells. S’hauran adonat que, potser, aquest sigui el començament de tot un canvi, d’un procés evolutiu. Potser sigui el camí per defensar una cultura, que darrerament ha d’esquivar les garrotades estrepitoses d’una dictadura disfressada de majoria absoluta.

Si la vida és un camí amb diferents rutes, com tothom diu, els carrers de Ciutat varen suposar-ne una per moltes consciències. I si el camí té tantes pedres i esculls per superar, totes aquestes veus varen poder vorejar-les i seguir endavant. No hi cabia ningú al carrer. Uns només caminaven, uns mantenien pancartes alçades, altres cantaven, altres musicaven... però tots ells varen poder mirar sota cada petita pedra que varen trobar i varen descobrir una immensa congregació de sentit comú cultural. Tot està davant teu. 

lunes, 19 de marzo de 2012

Els esclaus del poc sentit comú


Els esclaus del poc sentit comú

Si bé és cert que la realitat com a tal és una, també és cert que les perspectives són múltiples. Més concretament, per cada fet hi ha 7.000 milions de visions. Les preocupacions a què la societat està sotmesa són tan diverses com versemblants i  inversemblants. Els judicis no poden tenir un criteri totalment exacte i adequat, però sí més o menys coincident. I d’aquí neixen des dels grups culturals fins els grups més reduïts d’amistats. Al cap i a la fi tot segueix uns lligams que fan que el món segueixi rodant.

El sentit comú, molts cops, és invisible (foto: mgp) 
A partir d’aquesta congregació de coincidències es creen unes conjuntures socials del tot diverses. Partint de l’anàlisi que per a cada realitat hi ha 7.000 milions de visions, no cal tenir un sentit comú extraordinari per saber que cap d’aquests grups esdevindrà més important que cap altre. Però algunes de les consciències d’aquest món cada dia més inert intenten imposar els seus pensaments als altres, tot just per sentir un poder que els satisfaci. Volen estar reconfortats,  volen tenir l’excusa perfecte per viure rodejats de luxes i que gran part de la població ho accepti, simplement, perquè els han fet creure que ho han guanyat de forma merescuda. Aquest n’és l’exemple principal de trobar uns i unes alcaldes i no altres a segons quins ajuntaments. Controlen consciències, i la gent esdevé titella.

“Qui ets tu per avaluar-me a mi?”, diu Javier Ibarra. Senzill, clar i concís. Qui és un per decretar el grau d’honor d’una persona, el grau de bondat que té o el grau de poderós per sota la resta? L’equivocació és el pecat més gran que existeix, però ningú va dir que els pecats fossin dolents del tot. Si més no, algun d’ells. I equivocar-se és en tanta mesura un error com una eina per aprendre a despertar la ment, a evolucionar-la.  Molta gent s’equivoca en jutjar una altra persona o personatge. La cosa trista, però, és equivocar-se i no reconèixer l’error. I més trist és si aquest error prové d’una falta de sentit comú, que com les persones més sàvies diuen: “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. I és trist perquè saps que no hi ha volta enrere. Que debatre amb aquella persona en qüestió a l’error que està cometent (sigui un prejudici, sigui un acte d’inconsciència) és un esforç que es paga molt car. El temps no és regalat, i tampoc accepta segons quina ‘Visa’.

El 100% no existeix. N’és la perfecció total o és l’error més gran. Hi ha aproximacions, però no vol dir que siguin millors o pitjors que d’altres. Tot té un rerefons que, potser, caldria investigar millor. Tots poden aportar quelcom i fer d’aquest petit detall una inspiració per un altre. Aquesta inspiració pot esdevenir un canvi total en l’evolució del món, pel futur. I potser sigui la salvació. I les dues persones que intervenen en tindran la mateixa importància. Es valora molt, però es pensa poc amb les valoracions. Potser de qui rius n’hauràs d’estar agraït eternament, potser a qui veneres el desitjaràs mal.  Potser caldria més perdre temps en aprendre a valorar i  deixar passar els paranys del temps que tants d’esclaus del poc sentit comú està creant. 

lunes, 12 de marzo de 2012

La bateria de la rivalitat s'esgota

La bateria de la rivalitat s’esgota


L’Estat de la competència. Construcció de competitivitat. Emprenedors de competició. I tants de noms més. La qüestió és senzilla: s’està educant fomentant la competitivitat. El treball en equip només està valorat si és per deixar pel terra a l’equip contrari. S’ha estimulat l’ús de la paraula rival i s’ha negat l’evolució -que hauria de ser natural- dels lligams que uneixen la societat. A l’ésser humà pareix que el produeix plaer saber que és superior a un altre. Ningú va dir que la realitat no fos trista.

L’excusa de l’edat és una fal·làcia. En tots els moments de la vida podem trobar exemples d’aquesta competició constant que és la vida. A les aules, alumnes lluiten per obtenir una nota major a la dels seus companys. De petits, als 8 anys per exemple, un no és conscient d’aquesta competitivitat. Simplement la té instaurada en el seu modus operandi, que es basa en el seu mode de vida dins l’escola. Fins uns anys més tard aquest nen o nena, rival i amic, alhora, de molts companys d’aula, no pren pensament del món. Per tant, simplement actua segons les directrius que la seva ensenyança li ha instaurat. Tant els pares com el sistema educatiu ajuden a complementar aquesta addicció a la selecció natural en què tot animal es veu sotmès.


Aquesta mentalitat adquirida en els primers contactes amb altres persones que no són del teu cercle personal continua fins arribar a la maduresa. O a la maduresa teòrica, aspecte molt diferent. Aquesta petita competitivitat que es podia observar en una aula de quart de primària passa a una aula universitària. Gent amb una mentalitat -per segons quins temes- espectacular és capaç de no fer honor d’aquesta sàvia en el moment de veure que un company l’ha superat. El món pareix donar un gir en contra d’aquesta persona i apareixen complots per tot arreu. Quasi mai un reconeixement a l’altra, ni molt menys una sincera ‘enhorabona’. Tot això és a causa d’aquesta pugna. La societat veu rivals on no hi són. Tots lluiten per ocupar un lloc en el súmmum d’allò on pensen tenir habilitats, i no es preocupen per gaudir-les.

Des de nens som rivals (font: http://smallbiztechnology.com)
Aquest o aquesta estudiant d’universitat es veurà tard o d’hora en un lloc de treball, posem per exemple un periòdic. La pressió mediàtica, formada encara no es sap per què, farà que aquest/a periodista vulgui publicar un reportatge amb més ressò que un company de treball. Per això serà capaç d’oblidar els seus pocs principis i violar, fins i tot, codis ètics. És un cas extrem, però totalment probable. La rivalitat constant en què es viu porta a aquest tipus de situació. Empresaris voldran obtenir més guanys que l’empresa d’un amic, per poder dir que el nivell adquisitiu és millor. Poder mostrar un Mercedes davant un ‘simple’ Seat és un reforç d’ego inigualable.

Tota aquesta xarxa de rivalitats no és símptoma d’evolució. Pareix que, gràcies a ella, la gent vulgui millorar fins a límits extraordinaris. El cert, però, és que la competència fomenta un odi entre persones que altera la salut física i mental d’aquestes. Potser si es pogués entelar aquesta visió lligada al menyspreu cap a  l’altra persona -possiblement gran suport en un futur que desconeixem- i es pogués aprendre d’ella, la bateria del món es podria anar recarregant. I dic això perquè, si es segueix així, tard o d’hora les piles del temps i l’evolució s’esgotaran. De poc serveix perdre temps odiant i, de molt menys, malgastar energia competint. Potser en qui penses tenir el pitjor rival es refugia el millor aliat. No posis a prova el futur.

jueves, 8 de marzo de 2012

L'habitació en què descansa l'amo del llenguatge


L’habitació en què descansa l’amo del llenguatge

Darrera una porta mai saps que et trobaràs. I depèn d’on es localitzi les diferents possibilitats augmenten. Hi ha qui s’ha trobat un desert, un oceà o, fins i tot, un laberint enmig del bosc. Una de les poques coses que pots estar segur de trobar és una paraula. Hi ha qui pensa que pot trobar silenci, pura obscuritat. Però el silenci ja és una paraula, o si més no el pensament del silenci en sí. Necessitem la paraula per pensar. El vocabulari ens posseeix, però nosaltres també el posseïm.

Aquí entra en joc l’ésser humà. Cada  persona és un porta. Hi ha qui posseeix més claus i té el poder de descobrir-ne moltes i n’hi ha qui, potser, només en té una. Una cosa certa és que no et pots fiar de res que vegis un cop traspassada la porta. Molt menys et pots fiar d’allò que observis just abans de donar la passa per travessar-la. Dins cada porta hi ha moltes paraules. També hi ha una persona que es dedica a crear-les. Les paraules són una arma letal.

Cridar és la paraula més subtil (font: El Crit, de Munch)
Mai et pots fiar d’allò que et digui ningú. Ni el teu millor amic, ni la teva família... i molt menys un professor. Sí que pots mesurar-ne el seu llenguatge i, a partir d’aquí, valorar com construeix el món aquesta persona i com té endreçada l’habitació que connecta amb la seva porta. Hi ha moltes persones que ofereixen les seves claus a l’altra gent, perquè es puguin endinsar en el seu món. Són, per exemple, periodistes o polítics. Una de les coses que es van aprenent mentre fas camí és que ningú et dóna res de franc (o quasi ningú). I aquesta clau que t’ofereixen no forma part de cap excepció. Hi ha qui, quan entra en una habitació desconeguda, ja va en compte de no desendreçar res i tenir molt tacte amb tot el qual pugui tocar. Hi ha qui té molt de compte amb tot allò que li diuen, i és capaç d’analitzar el rerefons de cada història. També n’hi ha molts que analitzen i s’equivoquen, sovint per manca d’enteniment de les metàfores o les ironies, súmmum del llenguatge.

La premsa té el poder d’informar, però la persona té el poder final d’informar-se. És diferent. Una cosa és llegir una notícia i pensar que es coneix l’esdeveniment que ha succeït, i una altra cosa molt diferent és saber realment què ha passat. El món està ple de matisos i els amos de la paraula saben com fer que un petit matís pugui canviar tot el decorat d’una habitació. Són aquells que acaben controlant la massa anònima, que s’encarreguen d’instaurar el mainstream a la gran part de la població. Són amos de la paraula, però no mestres del llenguatge, només a l’abast de grans escriptors i creadors d’art. Són termes diferents que no es deuen mesclar ni lligar.

La consciència és qui fabrica les bales que, llavor, la boca, una mà o el pensament llençarà en direcció cap a algú o cap a un mateix. El caos esdevé. Per això és important tenir ben endreçada la teva pròpia habitació. Mai saps quan t’atacaran, si és que no ho estan fent ja. Vigila el teu refugi.

lunes, 5 de marzo de 2012

Guionistes de futur


Guionistes de futur

Res és espontani. Si més no, res que sigui sinònim d’èxit, tant personal com exterior. Tot requereix un treball previ. Segons les dimensions aconseguides gràcies a aquest, el futur podrà estar definit més proper a les expectatives o menys. Si bé a vegades no hi ha res a fer, tampoc hi ha res a fer si no s’ha treballat. El món, en general, tendeix a mirar resultats pròxims... i ja no importa el llarg termini.

La generació jove, la qual es troba a les universitats, es veu en seriosos problemes. Es troba en un procés d’assumir que li tocarà viure una etapa més dificultosa que la qual varen viure els pares. Són el relleu generacional, però que ve amb tares. Aquest problema ha estat creat pels controladors del món, avariciosos de resultats pròxims. Aquells varen buscar (i busquen) més diners per demà, sense importar-los què podria passar d’aquí 10 anys. El mateix problema apareix en els polítics, que prenen decisions per aconseguir vots i mirant els assoliments que puguin obtenir durant la seva legislatura. Els nostres governadors controlen les decisions educatives, seguint el mateix fil. No miren pel futur, i ho notem. Basta amb mirar els rànquings comparatius de la Unió Europea (UE).

Pareix que fa por apostar pel futur, però no n’hauria de fer. Un exemple d’aposta de futur n’és la Masia del Barça. Hem viscut molts desastres del FCB, però mentre aquests succeïen s’estava creant la glòria, la història. Ara l’equip viu l’apogeu, aconseguit per una construcció ben mesurada i un treball que encara es realitza. És cert que cal una etapa de desastre, o si més no una de no tant esplèndida i una mica complicada. Ara estem començant a viure el desastre, però té un matís diferent. En som conscients, però seguim el mateix camí. No s’ha ocorregut canviar de via, de destí. No s’ha ocorregut mirar pel futur. Com podem pensar viure en una generació mentalment bastant afectada sense buscar-hi una solució?

Consciència social en perspectiva de futur (font:http://mesaredonda.cubadebate.cu/wp-content/uploads/2011/05/Manifestaciones-en-Espa%C3%B1a.jpg)
Sabem que anem mal encaminats, per això espanta no saber que succeirà d’aquí uns anys. La cosa que no s’ha de deixar de fer és treballar. Esforç i dedicació, diuen, són les claus de l’èxit. Rafa Nadal no deixa d’entrenar-se cada dia, tot i haver estat número 1 del món. Miquel Barceló no deixa de crear obres. Gabilondo no deixa d’informar-se. La societat té davant dels seus propis ulls el problema que està vivint, i cal reacció. Després de tantes manifestacions pareix que el jovent pren consciència. Això no ha de parar.

La vida necessita un guió. Està bé improvisar de tant en quant i viure uns paranys desconeguts que facin desconnectar. Però per poder viure aquests moments es necessita una estabilitat aconseguida mitjançant la dedicació. És difícil escriure aquest guió. Els guionistes dels programes més enginyosos són especials, pareix que estan bojos. Actuen com genis. Com Van Gogh i la bogeria de tallar-se una orella, els guionistes  viuen un món propi. Vull lligar-ho amb aquest exemple perquè la resta de la població no està tan enfora d’això. I és que... què hi ha més boig que el fet de viure en aquest món

domingo, 4 de marzo de 2012

L'efecte dominó: retrat de senzillesa


L’efecte dominó: retrat de senzillesa

Una afirmació de l’entrada anterior transmet la culpa a banquers i principals empresaris de veure’s reclamant més diners perquè n’han guanyat menys aquest any que l’anterior, a costa del que sigui. No perden diners invertits, sinó que en guanyen menys. La vida segueix un efecte dominó i aquesta necessitat dels més rics de voler obtenir més i més afecta de forma directa tota la població.

 L'efecte dominó (font: V de Vendetta)
És necessari fer un exercici d’autocrítica i pensar, realment, que la gran majoria de la gent viu endinsada dins les teranyines d’aquest pensament: voler més del qual es necessita. És cert que aquesta mentalitat s’ha transmès a base de missatges subliminals (i d’altres no tant subliminals) a les consciències del món. Consumir n’és la paraula clau. Sembla que la gent necessita consumir per ser feliç. Sembla que quantes més coses tenen al seu abast, més sentit té la seva existència. Tot plegat no fa que la societat sigui, per això, la culpable directa dels problemes econòmics i pròpiament socials del món... tot i que sí que en forma part i no es pot negar.

El plaer dels petits detalls és el que dóna sentit a la vida. Aconseguir veure en alguna cosa mínima tot un món de possibilitats és un regal a la felicitat. Hugo von Hofmannsthal ho expressa en certa manera a La carta de Lord Chandos: “i a vegades em comparo en pensament amb aquell Craso, l’orador, de qui conten que va prendre una estima extraordinària (...) d’un peix opac, mut, d’ulls vermells, que es va convertir en tema de conversa de la ciutat; i quan en certa ocasió, Domiciano, volent-lo titllar de boig, el va comentar en el senat haver vist llàgrimes per la mort d’aquell peix, Craso li va contestar: ‘d’aquesta manera vaig fer jo a la mort del meu peix el qual vos no féreu en morir la vostra primera, ni segona, muller’”.  La vertadera riquesa es manté en saber apreciar les coses que tenim i no en trobar en falta allò que no tenim.

Dèiem que la vida segueix un efecte dominó, com no. Un succés porta a un altre, deixant milions de fets lligats d’un mode o altre. La saviesa resideix en els avis, grans jugadors de dominó. Literalment i metafòricament. Ells han viscut milers de caigudes i presa de decisions causades per una caiguda anterior. I són ells, també, els qui saben apreciar millor els mínims detalls. No en saben de mòbils, no en saben d’ordinadors, no en saben d’mp3. Saben d’amor, de tendresa i de grans records. Això no ho compren els diners. Senyor empresari i senyor banquer, segueixin destruint el món... que jo aniré aprenent a jugar al dominó.  

viernes, 2 de marzo de 2012

Les armes del capitalisme


Les armes del capitalisme

El 29 de febrer es caracteritza per ser el dia que només apareix cada 4 anys. El 2012 ha estat un any de traspàs i el 29F no ha deixat ningú indiferent. Sol esser un dia en què succeeixen coses especials, com poder celebrar aniversaris per molta gent o  que es puguin trobar ofertes inusuals, com pizzes a 1 euro. Enguany, a banda de tot això, també s’ha celebrat una vaga per part d’estudiants i professors universitaris en contra de les retallades del Govern.

L’educació és el pilar fonamental de qualsevol sistema. Una bona evolució és símptoma d’una bona educació. Un món millor, també. Els governs capitalistes que s’estan instaurant tracten de frenar l’evolució de la consciència de la ciutadania, treballada i millorada dins les aules. Estudiar i anar coneixent el món t’obre els ulls, o aquest hauria de ser el propòsit d’anar a escola, a l’institut o a la universitat.  

El partits polítics que busquen poder i no ajuda social necessiten que l’educació es freni, és simple i clar: com menys consciència de la joventut (és a dir, del futur) més vots obtinguts i, per tant, més poder. Es defensen en la democràcia, però no tinc entès que democràcia sigui votar un cop cada quatre anys i llavor haver de callar. Actuen amb lliure albir, sense importar tot el qual pugui pensar la població afectada. Representen els seus votants i no tothom. A vegades és un govern vermell tintat de color blau; d’altres, un govern endinsat dins el capitalisme i el món purament empresarial. Ara, vivim amb el darrer cas.

L'educació és el mal principal del capitalisme (font:http://img.nacionred.com/2012/02/porrazos.jpg
Es retalla en educació perquè no interessa que s’eduqui. Simplement es busquen resultats, i aquests sempre són econòmics. I perquè això sigui factible, no vindrà gràcies a algú que tingui una ment brillant en literatura, bioquímica, medicina o sociologia. Els resultats venen gràcies a grans inversions i, això, els estudiants no ho poden assumir. Els retallen els llibres per alimentar la guardiola d’altres projectes empresarials. Resulta que els grans empresaris i banquers necessiten més diners, i no perquè en perdin... sinó perquè aquest any n’han guanyat menys que l’any anterior. Més “Santander”, “Eurovegas” i futbol i menys Baudelaire, Miquel Martí i Pol i Plató.

Els estudiants es manifesten, junt amb els seus professors que també es veuen apurats, al carrer. Com no pot ser d’altra manera, el capitalisme ha d’actuar. Es necessita espantar la gent. Una manifestació completament legal esdevé el caos, a causa de les armes del capitalisme: els antidisturbis. Tenen ordres directes d’Interior i actuen com Nazis. El capitalisme senyala uns encaputxats  que trenquen vidres de sucursals bancàries o cremen containers, però ataca tothom. Gent innocent, que reivindica els seus drets, es veu corrent enmig del carrer (parlem de 50.000 persones aproximadament) perquè uns homes vestits amb cascs i armats amb porres i escuts es disposen a actuar. S’aprofita l’excusa d’un grup de gent que no es relaciona amb els ideals i fonaments de la manifestació per endinsar por a tothom. I si no corres, reps.  És repressió. I és una llàstima, perquè podríem esperar que aquests atacs fossin inusuals, com  un 29 de febrer, però cada vegada es fa més casual veure violència policial dins una manifestació. Són les armes del capitalisme les porres que busquen el silenci de milers de consciències. Sort que les porres i les bales de goma no maten les paraules, que viuen eternament.

Tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor
(Miquel Martí i Pol)

Tot està lligat. Podem lligar el pensament d’un gran poeta, ensenyat a les aules, amb les armes del capitalisme.