L'habitació en què descansa l'amo del llenguatge

L’habitació en què descansa l’amo del llenguatge

Darrera una porta mai saps que et trobaràs. I depèn d’on es localitzi les diferents possibilitats augmenten. Hi ha qui s’ha trobat un desert, un oceà o, fins i tot, un laberint enmig del bosc. Una de les poques coses que pots estar segur de trobar és una paraula. Hi ha qui pensa que pot trobar silenci, pura obscuritat. Però el silenci ja és una paraula, o si més no el pensament del silenci en sí. Necessitem la paraula per pensar. El vocabulari ens posseeix, però nosaltres també el posseïm.

Aquí entra en joc l’ésser humà. Cada  persona és un porta. Hi ha qui posseeix més claus i té el poder de descobrir-ne moltes i n’hi ha qui, potser, només en té una. Una cosa certa és que no et pots fiar de res que vegis un cop traspassada la porta. Molt menys et pots fiar d’allò que observis just abans de donar la passa per travessar-la. Dins cada porta hi ha moltes paraules. També hi ha una persona que es dedica a crear-les. Les paraules són una arma letal.

Cridar és la paraula més subtil (font: El Crit, de Munch)

Mai et pots fiar d’allò que et digui ningú. Ni el teu millor amic, ni la teva família... i molt menys un professor. Sí que pots mesurar-ne el seu llenguatge i, a partir d’aquí, valorar com construeix el món aquesta persona i com té endreçada l’habitació que connecta amb la seva porta. Hi ha moltes persones que ofereixen les seves claus a l’altra gent, perquè es puguin endinsar en el seu món. Són, per exemple, periodistes o polítics. Una de les coses que es van aprenent mentre fas camí és que ningú et dóna res de franc (o quasi ningú). I aquesta clau que t’ofereixen no forma part de cap excepció. Hi ha qui, quan entra en una habitació desconeguda, ja va en compte de no desendreçar res i tenir molt tacte amb tot el qual pugui tocar. Hi ha qui té molt de compte amb tot allò que li diuen, i és capaç d’analitzar el rerefons de cada història. També n’hi ha molts que analitzen i s’equivoquen, sovint per manca d’enteniment de les metàfores o les ironies, súmmum del llenguatge.

La premsa té el poder d’informar, però la persona té el poder final d’informar-se. És diferent. Una cosa és llegir una notícia i pensar que es coneix l’esdeveniment que ha succeït, i una altra cosa molt diferent és saber realment què ha passat. El món està ple de matisos i els amos de la paraula saben com fer que un petit matís pugui canviar tot el decorat d’una habitació. Són aquells que acaben controlant la massa anònima, que s’encarreguen d’instaurar el mainstream a la gran part de la població. Són amos de la paraula, però no mestres del llenguatge, només a l’abast de grans escriptors i creadors d’art. Són termes diferents que no es deuen mesclar ni lligar.

La consciència és qui fabrica les bales que, llavor, la boca, una mà o el pensament llençarà en direcció cap a algú o cap a un mateix. El caos esdevé. Per això és important tenir ben endreçada la teva pròpia habitació. Mai saps quan t’atacaran, si és que no ho estan fent ja. Vigila el teu refugi.