La bateria de la rivalitat s'esgota

La bateria de la rivalitat s’esgota

L’Estat de la competència. Construcció de competitivitat. Emprenedors de competició. I tants de noms més. La qüestió és senzilla: s’està educant fomentant la competitivitat. El treball en equip només està valorat si és per deixar pel terra a l’equip contrari. S’ha estimulat l’ús de la paraula rival i s’ha negat l’evolució -que hauria de ser natural- dels lligams que uneixen la societat. A l’ésser humà pareix que el produeix plaer saber que és superior a un altre. Ningú va dir que la realitat no fos trista.

L’excusa de l’edat és una fal·làcia. En tots els moments de la vida podem trobar exemples d’aquesta competició constant que és la vida. A les aules, alumnes lluiten per obtenir una nota major a la dels seus companys. De petits, als 8 anys per exemple, un no és conscient d’aquesta competitivitat. Simplement la té instaurada en el seu modus operandi, que es basa en el seu mode de vida dins l’escola. Fins uns anys més tard aquest nen o nena, rival i amic, alhora, de molts companys d’aula, no pren pensament del món. Per tant, simplement actua segons les directrius que la seva ensenyança li ha instaurat. Tant els pares com el sistema educatiu ajuden a complementar aquesta addicció a la selecció natural en què tot animal es veu sotmès.

Aquesta mentalitat adquirida en els primers contactes amb altres persones que no són del teu cercle personal continua fins arribar a la maduresa. O a la maduresa teòrica, aspecte molt diferent. Aquesta petita competitivitat que es podia observar en una aula de quart de primària passa a una aula universitària. Gent amb una mentalitat -per segons quins temes- espectacular és capaç de no fer honor d’aquesta sàvia en el moment de veure que un company l’ha superat. El món pareix donar un gir en contra d’aquesta persona i apareixen complots per tot arreu. Quasi mai un reconeixement a l’altra, ni molt menys una sincera ‘enhorabona’. Tot això és a causa d’aquesta pugna. La societat veu rivals on no hi són. Tots lluiten per ocupar un lloc en el súmmum d’allò on pensen tenir habilitats, i no es preocupen per gaudir-les.

Des de nens som rivals (font: http://smallbiztechnology.com)

Aquest o aquesta estudiant d’universitat es veurà tard o d’hora en un lloc de treball, posem per exemple un periòdic. La pressió mediàtica, formada encara no es sap per què, farà que aquest/a periodista vulgui publicar un reportatge amb més ressò que un company de treball. Per això serà capaç d’oblidar els seus pocs principis i violar, fins i tot, codis ètics. És un cas extrem, però totalment probable. La rivalitat constant en què es viu porta a aquest tipus de situació. Empresaris voldran obtenir més guanys que l’empresa d’un amic, per poder dir que el nivell adquisitiu és millor. Poder mostrar un Mercedes davant un ‘simple’ Seat és un reforç d’ego inigualable.

Tota aquesta xarxa de rivalitats no és símptoma d’evolució. Pareix que, gràcies a ella, la gent vulgui millorar fins a límits extraordinaris. El cert, però, és que la competència fomenta un odi entre persones que altera la salut física i mental d’aquestes. Potser si es pogués entelar aquesta visió lligada al menyspreu cap a  l’altra persona -possiblement gran suport en un futur que desconeixem- i es pogués aprendre d’ella, la bateria del món es podria anar recarregant. I dic això perquè, si es segueix així, tard o d’hora les piles del temps i l’evolució s’esgotaran. De poc serveix perdre temps odiant i, de molt menys, malgastar energia competint. Potser en qui penses tenir el pitjor rival es refugia el millor aliat. No posis a prova el futur.