Els esclaus del poc sentit comú

Els esclaus del poc sentit comú

Si bé és cert que la realitat com a tal és una, també és cert que les perspectives són múltiples. Més concretament, per cada fet hi ha 7.000 milions de visions. Les preocupacions a què la societat està sotmesa són tan diverses com versemblants i  inversemblants. Els judicis no poden tenir un criteri totalment exacte i adequat, però sí més o menys coincident. I d’aquí neixen des dels grups culturals fins els grups més reduïts d’amistats. Al cap i a la fi tot segueix uns lligams que fan que el món segueixi rodant.

El sentit comú, molts cops, és invisible (foto: mgp) 

A partir d’aquesta congregació de coincidències es creen unes conjuntures socials del tot diverses. Partint de l’anàlisi que per a cada realitat hi ha 7.000 milions de visions, no cal tenir un sentit comú extraordinari per saber que cap d’aquests grups esdevindrà més important que cap altre. Però algunes de les consciències d’aquest món cada dia més inert intenten imposar els seus pensaments als altres, tot just per sentir un poder que els satisfaci. Volen estar reconfortats,  volen tenir l’excusa perfecte per viure rodejats de luxes i que gran part de la població ho accepti, simplement, perquè els han fet creure que ho han guanyat de forma merescuda. Aquest n’és l’exemple principal de trobar uns i unes alcaldes i no altres a segons quins ajuntaments. Controlen consciències, i la gent esdevé titella.

“Qui ets tu per avaluar-me a mi?”, diu Javier Ibarra. Senzill, clar i concís. Qui és un per decretar el grau d’honor d’una persona, el grau de bondat que té o el grau de poderós per sota la resta? L’equivocació és el pecat més gran que existeix, però ningú va dir que els pecats fossin dolents del tot. Si més no, algun d’ells. I equivocar-se és en tanta mesura un error com una eina per aprendre a despertar la ment, a evolucionar-la.  Molta gent s’equivoca en jutjar una altra persona o personatge. La cosa trista, però, és equivocar-se i no reconèixer l’error. I més trist és si aquest error prové d’una falta de sentit comú, que com les persones més sàvies diuen: “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. I és trist perquè saps que no hi ha volta enrere. Que debatre amb aquella persona en qüestió a l’error que està cometent (sigui un prejudici, sigui un acte d’inconsciència) és un esforç que es paga molt car. El temps no és regalat, i tampoc accepta segons quina ‘Visa’.

El 100% no existeix. N’és la perfecció total o és l’error més gran. Hi ha aproximacions, però no vol dir que siguin millors o pitjors que d’altres. Tot té un rerefons que, potser, caldria investigar millor. Tots poden aportar quelcom i fer d’aquest petit detall una inspiració per un altre. Aquesta inspiració pot esdevenir un canvi total en l’evolució del món, pel futur. I potser sigui la salvació. I les dues persones que intervenen en tindran la mateixa importància. Es valora molt, però es pensa poc amb les valoracions. Potser de qui rius n’hauràs d’estar agraït eternament, potser a qui veneres el desitjaràs mal.  Potser caldria més perdre temps en aprendre a valorar i  deixar passar els paranys del temps que tants d’esclaus del poc sentit comú està creant.