sábado, 26 de mayo de 2012

Hipòcrites del més enllà, xiulets i banques








Hipòcrites del més enllà, xiulets i banques

Parlem de llibertats, de petits símptomes de respecte. D'unió, solidaritat i esforç comú. I si parlem de tot plegat, hem de parlar d'hipocresia. Tot té un perquè, ja se sap d'ençà que algunes consciències varen decidir començar a pensar. Un rerefons que sempre recorda a les trames més sinistres i funestes de qualsevol thriller. Stephen King es deu sentir orgullós del món en què viu -o de les persones (?) que l'habiten-. Aquest rerefons podria haver esdevingut quelcom positiu, en forma de conseqüència lloable. Però ments pensats que s'han dedicat a pensar per elles mateixes i no pel conjunt de la població han deixat que aquest rerefons sigui un tel d'hipocresia immens.

Tot és una espècie de bucle que es va formant, perquè al cap i a la fi tot transcendeix en altre cosa. Aquesta hipocresia sol voler amagar altres històries, altres fites d'aquestes ments “brillants”. Un exemple clar és el de l'estimada presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Amb motiu de la celebració de la Copa del Rei -copa dels elefants, copa del príncep o copa de l'opi del poble-, la presidenta va decidir amenaçar en suspendre el partir si es xiulava l'himne espanyol. Aquell himne que, en teoria, uneix tot el país baix els crits de Viva España. Si parlem de llibertats, caldria deixar fer xiular, si volen, l'himne o el que els surti de l'ànima. Més si es tracta d'una final d'una copa que porta el nom d'un personatge que es dedica caçar elefants d'amagades. La consciències ja no es senten representades per la monarquia, doncs deixeu que l'escenari idoni per protestar sigui com a tal. Ja agradaria a molts de ciutadans catalans que espanyols poguessin xiular Els Segadors en algun partit de la selecció catalana. De totes maneres, Esperanza va utilitzar aquesta tàctica per distreure la situació del país. L'opi del poble és el futbol, i la presidenta madrilenya ha sabut subministrar les dosis perfectes. Al cap i a la fi, al poble espanyol no li haurà anat tan malament que la final hagi estat entre bascos i catalans. Ens expliquem.

Madrid ha mentit amb el dèficit, el qual era el doble del que havia dit ser. Una molt mala imatge per les gavines blaves i, sobretot, per la mateixa Esperanza. A més, ara resulta que Bankia cada cop necessita més diners. Primer eren uns “pocs” milions i milions d'euros, que la xifra va agumentant cada dia una mica més. No interessa que es parli d'aquestes coses, i Esperanza decideix intentar exaltar ciutadans bascos i catalans dient que si xiulen l'himne no hi haurà partit. Evidentment no aniria a passar mai això, i ella és la primera que ho sap. A més, llavor va allargar aquest tel dient que no assistiria al partit. Una llàstima, tot plegat, que la senyora Aguirre no vagi a defensar allò amb què creu. Encara que potser no li fes molta falta, perquè rere de tot això hi havia un altre element clau. És curiós com tot es va lligant, com un rerefons porta un altre i com un fet queda oblidat per tothom. Aquest altre element és la manifestació que falangistes varen portar a terme el mateix dia del partir “por la unidad de España”. Resulta curiós que demanin unitat quan en el seu manifest es podien llegir frases com: “catalán que injuraste la bandera que yo he jurado defender: morirás como una fiera por traidor a mi fe” -si Baudelaire llegeix aquestes rimes deu haver quedat estorat-. Però bé, al cap i a la fi que es manifestin i pensin el que vulguin. Tothom té dret a fer-ho, mentre estiguin dins d'uns límits -bastant extrems, en aquest cas-. El que no té nom és que, primer, aquesta manifestació no va ser permesa. Però no exclosa, sinó que es proposava que es celebrés un altre dia per així no poder formar problemes. Més tard, una nova resolució va permetre celebrar-la el mateix dia. Resulta irònic pensar que es requisaven xiulets i banderes el dia del partit, per no provocar una situació tensa duran l'himne -encara em demano com no varen requisar la llengua-, i que s'acceptés celebrar una manifestació aquell mateix dia en el mateix lloc de la disputa de la final. Què provocarà més problemes, que uns 70.000 aficionats xiulin un himne, tancats dins un camps, o que una sèrie de personatges es passegin en carrer obert davant d'aquests abans del començament del partit? Tot sigui perquè se'n parli d'això i no dels problemes del país, de dèficits i de sanejaments, eh Esperanza?

Es vol unió però no es practica unió. Hipocresia en estat pur. Són uns hipòcrites del més enllà, perquè realment estan morts per dins. Encara queden, però, consciències ingènues capaces de somniar amb els ulls ben oberts. Es silencia la realitat. El futbol és l'excusa perfecte. Un motiu més pel qual si hi hagués independència del País Basc i Catalunya els equips poguessin jugar les mateixes competicions que els germans espanyols, perquè si segueix així la cosa no serà la darrera final basco-catalana que es disputi. Al cap i a la fi, aquest és un món d'interessos. Visca la llibertat, no?

miércoles, 23 de mayo de 2012

Retrats d'incultura


RETRATS D'INCULTURA

Una negror digne de l'obscuritat de les terres enemigues d'El senyor dels anells es presenta al país. Poc a poc, de mica en mica, de manera subtil i delicada. Una agulla, fina, ben fina, pareix marcar el recorregut que ha de seguir, com si es tractés d'un fil que va formant un gran tel. Un tel que amaga moltes coses, tapa el Sol -les idees- i fa aparèixer l'obscuritat. Mordor.

És una història trista, que encara no té final, però que el començament ha fet no voler saber quin desenllaç tindrà. Almenys de moment. Aquest tel ha estat cosit per unes màquines capaces de fer que el món caigui als seus peus. De revolució industrial ja en va haver una, però aquesta pareix una revolució 2.0, tot i que ara les màquines són humans. Ironies de la vida. Fins i tot els mossos d'esquadra pareixen Terminators en pura acció, tot i que la intel·ligència de la màquina és superior a la d'aquella espècie. El temps ho ha demostrat -però bé, això és un tema a part-. Aquest tel va abrigant, intenta llevar el pensament i instaurar què s'ha d'aprendre, què s'ha de saber, què s'ha de pensar i què s'ha de consumir.

Per sobre d'aquest tel que ha enterenyinat la població d'ignorància, creant a cada rostre un retrat d'incultura, hi ha qui vigila, qui controla. Dues torres, per exemple, negres. Tornem a Mordor. Sobrepassen aquest tel i procuren tenir un màxim control sobre qui està per sota. Aquestes torres, per exemple, pertànyen a una empresa que és una de les principals fonts de finançament dels mitjans de comunicació. Li direm, per exemple, 'La caixa'. Llavors, els mitjans no tenen més remei que no informar de les males arts que els malignes caps de La caixa porten a terme, perquè si ho fessin perdrien publicitat i, per tant, el negoci. Recordem que la principal font de de finançament dels mitjans és la publicitat. La tristesa inunda els carrers que formen part d'aquest obscur paisatge en què la societat s'ha vist endinsada.

Encara hi ha llum sota aquest tel d'obscuritats
Però, tot i així, no només aquests caps tan malignes i els qui s'encarreguen d'anar teixint el tel són els culpables. Part de la culpa resideix entre els habitants que es deixen cobrir, perquè els tenen ben enganats. Les noves tecnologies d'aquesta revolució 2.0 els han deixat amb ignorància indefinida. Són culpables perquè no volen treure profit d'aquesta ignorància. Però, per sort, hi ha una sèrie de consciències entre aquesta gent que encara són capaces de veure una mica de llum -petites espurnes- d'entre tota l'obscuritat.

Les consciències que encara creuen que tot pot canviar. Que el capitalisme no ha de seguir tombant les seves idees; que un partit polític no els ha de fer callar, deixant-los expressar com vulguin; que uns mercats no controlin la seva vida, els seus estalvis... Són consciències dignes d'admirar. Neixen des de la més petita llavor que hi pugui haver i van creixen juntes. Van arrelant, les seves idees i pensaments van agafant força. Encara hi veuen, pensen, construeixen. Es preocupen de fer del present una eina clau per fer front al futur. Amb les coses petites s'amaguen els instants més meravellosos. Amb una cosa que neix del no-res es pot amagar una cosa digne d'admiració.

El tel encara no ha tapat totes les ments. Però s'està fent a prop. Asseguts no s'aconsegueix res, i la propaganda contínua que emet la tv i tots els mitjans és una de les coses que embruten més el panorama. Puyal ho va dir ahir, que hem confós els diners amb la felicitat -escolteu el seu discurs, del català de l'any-. És ara o mai que s'ha d'actuar. Que la por d'equivocació no et faci quedar-te una idea només per tu. Comparteix idees. Ara o mai.

viernes, 11 de mayo de 2012

El capitalisme crea escola


El capitalisme crea escola

Suposem que tens 10 anys i el teu pare és una de les principals fonts d’ingressos del teu col·legi. No forma part de l’escola, sinó que és el directiu de l’empresa que li subministra els pupitres. És una important font d’ingressos perquè sempre hi ha hagut bona relació –la teva germana, 7 anys més gran que tu ja estudiava allà mateix– i, per benefici recíproc ofereix els pupitres a un 35% de descompte, amb el propòsit que sempre es mantinguin vinculats. L’escola guanya, el teu pare guanya. El company que seu sempre al teu costat té 11 anys i ha repetit una vegada. El seu pare és un fuster del barri, però que mai ha tingut cap relació directa amb l’escola més que per portar-hi el fill.

Tu té sents important i saps que pots fer i desfer segons et convingui, perquè el teu pare és una de les principals ajudes de l’escola. Un dia, capficat dins uns nirvis provocats per una discussió prèvia amb un nen més petit que tu, decideixes apallissar-lo. El deixes inconscient i se l’han hagut de portar a urgències, necessita el rescat de la sanitat pública. Aquesta tarda una mica a arribar, perquè darrerament hi ha algú que també l’està apallissant i no se’n pot cuidar ni d’ella mateixa. Un cop arriba i fan la seva feina –la que poden – el nen a qui has agredit es recupera. La direcció del centre, que és qui s’encarrega de fer les normes, et convoca per parlar amb tu. En tot moment, la senyora directora té molt clar qui ets. L’any que ve necessiten pupitres nous, i no poden fer que el teu pari s’enfadi... tot i que t’han de castigar pel que has fet. La norma diu que hauries d’estar expulsat del centre de per vida, però això voldria dir perdre el benefici del descompte dels pupitres. Per tal que no passi, la direcció decideix canviar la norma i et diu que necessites un ‘temps de reflexió per sanejar-te’. La teva vida seguirà ben igual, sense cap sanció.

El company que seu devora tu a classe està molt tranquil. De sobte, quan el professor es gira a escriure a la pissarra tu li llences una bolla de paper. Els companys no han vist qui ha estat, i tu dius que ha estat el teu company de devora. Ell ho nega, diu que ets tu el culpable. Tu saps que ho ets, però ho negues rotundament. El professor mana a direcció al teu company. Seguint les normes del centre, agredir al mestre està sancionat amb l’expulsió, també de per vida, del centre. Ell es defensa, explica la situació, però no el creuen – o no els interessa creure-li -. Així doncs, l’expulsen hi ha de refer la seva vida, pagant la teva culpa. Com que ell no té interessos directes amb el centre, ell no existeix per ningú de qui mana al centre.

Embriagats de poder, culpables innocents (foto: EFE)
Suposem, ara, que tu ets un banc; el teu company de devora, un ciutadà que qualificaríem de “normal”; i el centre és l’Estat, amb els seus dirigents. Tu ets el culpable d’haver enfonsat l’economia, però tens interessos molt grans amb els polítics que manen i, per culpa d’això, el poble ha de pagar els teus errors. A més, l’Estat és capaç de canviar lleis perquè els interessos no es vegin afectats. Et sanegen amb el diners públics, i retallen en educació i sanitat per tenir més diners. Els dirigents del banc cobraran pensions vitalícies de milions d’euros, i la societat veu com va perdent les pensions i li van abaixant el sou per poder pagar aquests dirigents i aquesta gent que s’encarrega de desgraciar-los. En canvi, si un ciutadà que no té beneficis per part dels de dalt roba una xocolatina per poder menjar – una simple xocolatina, i l’enxampen – és capaç de complir una condemna molt més gran que no el dirigent del banc que ha fet perdre tants i tants i tants de diners. Cinquanta cèntims poden voler dir deu anys de presó, milions i milions d’euros poden voler dir la suspensió del càrrec del dirigent del banc amb una pensió de 3 milions d’euros.

Aquesta és la situació que es respira a Espanya. Els culpables mai seran els culpables, i qui intenta poder viure anirà morint més ràpid. El temps d’obscuritat no s’atraca, no s’ha d’esperar. Ja està a sobre. En comptes de voler arreglar les coses, pareix que es volen empitjorar. El capitalisme més extrem va deixar la seva llavor fa anys i aquests darrers ha anat creixent sense parar. El capitalisme està creant escola. 


lunes, 7 de mayo de 2012

Embriagats de poder


Embriagats de poder

Descobrir món és un dels ideals més admirables d’aquesta societat. Com bé s’és dit, les coses més meravelloses són, relativament gratuïtes o molt barates – llegir, la família, els amics, passejar, escoltar música, debatre... – menys una. Viatjar distàncies llargues sol implicar un preu elevat, però un preu que val la pena pagar. Tancar-se dins un lloc té el seu encant, però no et permet obrir els ulls davant molts altres elements. Succeeix, per exemple, amb les Illes Balears. Són un racó petit de la mediterrània, però no l’essència d’aquesta.

El ciutadà –tot i que no ho sembli – i president de les mateixes Illes Balears, José Ramón Bauzá, va decidir, fa uns dies, embarcar-se en aquesta aventura de viatjar. Ara que pot, i ell no s’ho ha de pagar, sinó que ho fa la ciutadania balear, aprofita per gaudir. Sense miraments, i excusant-se. Excuses, per cert, dignes d’un infant. És ben sabuda la persecució lingüística que aquest gentleman, el ‘caballero de la lengua’, està produint pel territori balear. Seguint el fil d’aquesta arma política, ha decidit viatjar a Suïssa per contemplar el model lingüístic establert. No ho ha fet sol, ho ha fet bastant acompanyat. Ningú sap per què és necessària tanta gent per imitar el model suís. Aquesta excusa per viatjar és nefasta, una vergonya per qui tingui una mica de sentit comú. Primer, perquè l’estimat President ha decidit fer el viatge després d’un any al manament del Govern i, per tant, un cop aplicades ja diferents lleis i normes repressives de la llengua catalana. En segon lloc, programar un viatge al paradís de l’esquí, els bons rellotges i, perquè no, també la bona xocolata, no resulta mala idea. I, en tercer lloc, en plena retallada i recent tancament de dos hospitals públics, és insultant que el Govern gasti diners amb una cosa que pot esbrinar des de la mateixa illa.  Tot això fa recordar al seu avantpassat del Govern, aquell que està sent tan jutjat i va tenir tants de problemes. Tothom recorda la feta de Matas – íntim de la casa reial – i les seves visites al puticlub de Rússia – tot això pagat amb els diners dels ciutadans -. No vol dir que José Ramón – o Tutanramón, com genialment sempre descriu Sebastià Alzamora – sigui un clon del ses antecessor en el càrrec, però costa creure aquest motiu que dóna per haver anat de viatge. Excuses dignes d’un infant, però amb una innocència digne d’un violador, per exemple.

No serà un clon, cert. Però sí forma part d’un patró. Businessmen, gentlemen poderosos que cada cop volen més poder. Perden la vergonya, fins i tot, de ser corruptes. Paguen els advocats que calgui per sortir indemnes d’una situació que han fet deslleial. Gasten diners en coses sense sentit, retallen dels elements més importants de la societat i són capaços de celebrar aquest endarreriment del país perquè ells tenen poder. Més poder, significa més diners; més diners, més felicitat... clau de la vida. El seu dia a dia és una celebració. Viuen embriagats de poder, i embriaguen el poble amb altres elements perquè els segueixi votant.