Embriagats de poder

Embriagats de poder

Descobrir món és un dels ideals més admirables d’aquesta societat. Com bé s’és dit, les coses més meravelloses són, relativament gratuïtes o molt barates – llegir, la família, els amics, passejar, escoltar música, debatre... – menys una. Viatjar distàncies llargues sol implicar un preu elevat, però un preu que val la pena pagar. Tancar-se dins un lloc té el seu encant, però no et permet obrir els ulls davant molts altres elements. Succeeix, per exemple, amb les Illes Balears. Són un racó petit de la mediterrània, però no l’essència d’aquesta.

El ciutadà –tot i que no ho sembli – i president de les mateixes Illes Balears, José Ramón Bauzá, va decidir, fa uns dies, embarcar-se en aquesta aventura de viatjar. Ara que pot, i ell no s’ho ha de pagar, sinó que ho fa la ciutadania balear, aprofita per gaudir. Sense miraments, i excusant-se. Excuses, per cert, dignes d’un infant. És ben sabuda la persecució lingüística que aquest gentleman, el ‘caballero de la lengua’, està produint pel territori balear. Seguint el fil d’aquesta arma política, ha decidit viatjar a Suïssa per contemplar el model lingüístic establert. No ho ha fet sol, ho ha fet bastant acompanyat. Ningú sap per què és necessària tanta gent per imitar el model suís. Aquesta excusa per viatjar és nefasta, una vergonya per qui tingui una mica de sentit comú. Primer, perquè l’estimat President ha decidit fer el viatge després d’un any al manament del Govern i, per tant, un cop aplicades ja diferents lleis i normes repressives de la llengua catalana. En segon lloc, programar un viatge al paradís de l’esquí, els bons rellotges i, perquè no, també la bona xocolata, no resulta mala idea. I, en tercer lloc, en plena retallada i recent tancament de dos hospitals públics, és insultant que el Govern gasti diners amb una cosa que pot esbrinar des de la mateixa illa.  Tot això fa recordar al seu avantpassat del Govern, aquell que està sent tan jutjat i va tenir tants de problemes. Tothom recorda la feta de Matas – íntim de la casa reial – i les seves visites al puticlub de Rússia – tot això pagat amb els diners dels ciutadans -. No vol dir que José Ramón – o Tutanramón, com genialment sempre descriu Sebastià Alzamora – sigui un clon del ses antecessor en el càrrec, però costa creure aquest motiu que dóna per haver anat de viatge. Excuses dignes d’un infant, però amb una innocència digne d’un violador, per exemple.

No serà un clon, cert. Però sí forma part d’un patró. Businessmen, gentlemen poderosos que cada cop volen més poder. Perden la vergonya, fins i tot, de ser corruptes. Paguen els advocats que calgui per sortir indemnes d’una situació que han fet deslleial. Gasten diners en coses sense sentit, retallen dels elements més importants de la societat i són capaços de celebrar aquest endarreriment del país perquè ells tenen poder. Més poder, significa més diners; més diners, més felicitat... clau de la vida. El seu dia a dia és una celebració. Viuen embriagats de poder, i embriaguen el poble amb altres elements perquè els segueixi votant.