El capitalisme crea escola

El capitalisme crea escola

Suposem que tens 10 anys i el teu pare és una de les principals fonts d’ingressos del teu col·legi. No forma part de l’escola, sinó que és el directiu de l’empresa que li subministra els pupitres. És una important font d’ingressos perquè sempre hi ha hagut bona relació –la teva germana, 7 anys més gran que tu ja estudiava allà mateix– i, per benefici recíproc ofereix els pupitres a un 35% de descompte, amb el propòsit que sempre es mantinguin vinculats. L’escola guanya, el teu pare guanya. El company que seu sempre al teu costat té 11 anys i ha repetit una vegada. El seu pare és un fuster del barri, però que mai ha tingut cap relació directa amb l’escola més que per portar-hi el fill.

Tu té sents important i saps que pots fer i desfer segons et convingui, perquè el teu pare és una de les principals ajudes de l’escola. Un dia, capficat dins uns nirvis provocats per una discussió prèvia amb un nen més petit que tu, decideixes apallissar-lo. El deixes inconscient i se l’han hagut de portar a urgències, necessita el rescat de la sanitat pública. Aquesta tarda una mica a arribar, perquè darrerament hi ha algú que també l’està apallissant i no se’n pot cuidar ni d’ella mateixa. Un cop arriba i fan la seva feina –la que poden – el nen a qui has agredit es recupera. La direcció del centre, que és qui s’encarrega de fer les normes, et convoca per parlar amb tu. En tot moment, la senyora directora té molt clar qui ets. L’any que ve necessiten pupitres nous, i no poden fer que el teu pari s’enfadi... tot i que t’han de castigar pel que has fet. La norma diu que hauries d’estar expulsat del centre de per vida, però això voldria dir perdre el benefici del descompte dels pupitres. Per tal que no passi, la direcció decideix canviar la norma i et diu que necessites un ‘temps de reflexió per sanejar-te’. La teva vida seguirà ben igual, sense cap sanció.

El company que seu devora tu a classe està molt tranquil. De sobte, quan el professor es gira a escriure a la pissarra tu li llences una bolla de paper. Els companys no han vist qui ha estat, i tu dius que ha estat el teu company de devora. Ell ho nega, diu que ets tu el culpable. Tu saps que ho ets, però ho negues rotundament. El professor mana a direcció al teu company. Seguint les normes del centre, agredir al mestre està sancionat amb l’expulsió, també de per vida, del centre. Ell es defensa, explica la situació, però no el creuen – o no els interessa creure-li -. Així doncs, l’expulsen hi ha de refer la seva vida, pagant la teva culpa. Com que ell no té interessos directes amb el centre, ell no existeix per ningú de qui mana al centre.

Embriagats de poder, culpables innocents (foto: EFE)

Suposem, ara, que tu ets un banc; el teu company de devora, un ciutadà que qualificaríem de “normal”; i el centre és l’Estat, amb els seus dirigents. Tu ets el culpable d’haver enfonsat l’economia, però tens interessos molt grans amb els polítics que manen i, per culpa d’això, el poble ha de pagar els teus errors. A més, l’Estat és capaç de canviar lleis perquè els interessos no es vegin afectats. Et sanegen amb el diners públics, i retallen en educació i sanitat per tenir més diners. Els dirigents del banc cobraran pensions vitalícies de milions d’euros, i la societat veu com va perdent les pensions i li van abaixant el sou per poder pagar aquests dirigents i aquesta gent que s’encarrega de desgraciar-los. En canvi, si un ciutadà que no té beneficis per part dels de dalt roba una xocolatina per poder menjar – una simple xocolatina, i l’enxampen – és capaç de complir una condemna molt més gran que no el dirigent del banc que ha fet perdre tants i tants i tants de diners. Cinquanta cèntims poden voler dir deu anys de presó, milions i milions d’euros poden voler dir la suspensió del càrrec del dirigent del banc amb una pensió de 3 milions d’euros.

Aquesta és la situació que es respira a Espanya. Els culpables mai seran els culpables, i qui intenta poder viure anirà morint més ràpid. El temps d’obscuritat no s’atraca, no s’ha d’esperar. Ja està a sobre. En comptes de voler arreglar les coses, pareix que es volen empitjorar. El capitalisme més extrem va deixar la seva llavor fa anys i aquests darrers ha anat creixent sense parar. El capitalisme està creant escola.