sábado, 26 de mayo de 2012

Hipòcrites del més enllà, xiulets i banques








Hipòcrites del més enllà, xiulets i banques

Parlem de llibertats, de petits símptomes de respecte. D'unió, solidaritat i esforç comú. I si parlem de tot plegat, hem de parlar d'hipocresia. Tot té un perquè, ja se sap d'ençà que algunes consciències varen decidir començar a pensar. Un rerefons que sempre recorda a les trames més sinistres i funestes de qualsevol thriller. Stephen King es deu sentir orgullós del món en què viu -o de les persones (?) que l'habiten-. Aquest rerefons podria haver esdevingut quelcom positiu, en forma de conseqüència lloable. Però ments pensats que s'han dedicat a pensar per elles mateixes i no pel conjunt de la població han deixat que aquest rerefons sigui un tel d'hipocresia immens.

Tot és una espècie de bucle que es va formant, perquè al cap i a la fi tot transcendeix en altre cosa. Aquesta hipocresia sol voler amagar altres històries, altres fites d'aquestes ments “brillants”. Un exemple clar és el de l'estimada presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Amb motiu de la celebració de la Copa del Rei -copa dels elefants, copa del príncep o copa de l'opi del poble-, la presidenta va decidir amenaçar en suspendre el partir si es xiulava l'himne espanyol. Aquell himne que, en teoria, uneix tot el país baix els crits de Viva España. Si parlem de llibertats, caldria deixar fer xiular, si volen, l'himne o el que els surti de l'ànima. Més si es tracta d'una final d'una copa que porta el nom d'un personatge que es dedica caçar elefants d'amagades. La consciències ja no es senten representades per la monarquia, doncs deixeu que l'escenari idoni per protestar sigui com a tal. Ja agradaria a molts de ciutadans catalans que espanyols poguessin xiular Els Segadors en algun partit de la selecció catalana. De totes maneres, Esperanza va utilitzar aquesta tàctica per distreure la situació del país. L'opi del poble és el futbol, i la presidenta madrilenya ha sabut subministrar les dosis perfectes. Al cap i a la fi, al poble espanyol no li haurà anat tan malament que la final hagi estat entre bascos i catalans. Ens expliquem.

Madrid ha mentit amb el dèficit, el qual era el doble del que havia dit ser. Una molt mala imatge per les gavines blaves i, sobretot, per la mateixa Esperanza. A més, ara resulta que Bankia cada cop necessita més diners. Primer eren uns “pocs” milions i milions d'euros, que la xifra va agumentant cada dia una mica més. No interessa que es parli d'aquestes coses, i Esperanza decideix intentar exaltar ciutadans bascos i catalans dient que si xiulen l'himne no hi haurà partit. Evidentment no aniria a passar mai això, i ella és la primera que ho sap. A més, llavor va allargar aquest tel dient que no assistiria al partit. Una llàstima, tot plegat, que la senyora Aguirre no vagi a defensar allò amb què creu. Encara que potser no li fes molta falta, perquè rere de tot això hi havia un altre element clau. És curiós com tot es va lligant, com un rerefons porta un altre i com un fet queda oblidat per tothom. Aquest altre element és la manifestació que falangistes varen portar a terme el mateix dia del partir “por la unidad de España”. Resulta curiós que demanin unitat quan en el seu manifest es podien llegir frases com: “catalán que injuraste la bandera que yo he jurado defender: morirás como una fiera por traidor a mi fe” -si Baudelaire llegeix aquestes rimes deu haver quedat estorat-. Però bé, al cap i a la fi que es manifestin i pensin el que vulguin. Tothom té dret a fer-ho, mentre estiguin dins d'uns límits -bastant extrems, en aquest cas-. El que no té nom és que, primer, aquesta manifestació no va ser permesa. Però no exclosa, sinó que es proposava que es celebrés un altre dia per així no poder formar problemes. Més tard, una nova resolució va permetre celebrar-la el mateix dia. Resulta irònic pensar que es requisaven xiulets i banderes el dia del partit, per no provocar una situació tensa duran l'himne -encara em demano com no varen requisar la llengua-, i que s'acceptés celebrar una manifestació aquell mateix dia en el mateix lloc de la disputa de la final. Què provocarà més problemes, que uns 70.000 aficionats xiulin un himne, tancats dins un camps, o que una sèrie de personatges es passegin en carrer obert davant d'aquests abans del començament del partit? Tot sigui perquè se'n parli d'això i no dels problemes del país, de dèficits i de sanejaments, eh Esperanza?

Es vol unió però no es practica unió. Hipocresia en estat pur. Són uns hipòcrites del més enllà, perquè realment estan morts per dins. Encara queden, però, consciències ingènues capaces de somniar amb els ulls ben oberts. Es silencia la realitat. El futbol és l'excusa perfecte. Un motiu més pel qual si hi hagués independència del País Basc i Catalunya els equips poguessin jugar les mateixes competicions que els germans espanyols, perquè si segueix així la cosa no serà la darrera final basco-catalana que es disputi. Al cap i a la fi, aquest és un món d'interessos. Visca la llibertat, no?

No hay comentarios:

Publicar un comentario