Guionistes de futur

Guionistes de futur

Res és espontani. Si més no, res que sigui sinònim d’èxit, tant personal com exterior. Tot requereix un treball previ. Segons les dimensions aconseguides gràcies a aquest, el futur podrà estar definit més proper a les expectatives o menys. Si bé a vegades no hi ha res a fer, tampoc hi ha res a fer si no s’ha treballat. El món, en general, tendeix a mirar resultats pròxims... i ja no importa el llarg termini.

La generació jove, la qual es troba a les universitats, es veu en seriosos problemes. Es troba en un procés d’assumir que li tocarà viure una etapa més dificultosa que la qual varen viure els pares. Són el relleu generacional, però que ve amb tares. Aquest problema ha estat creat pels controladors del món, avariciosos de resultats pròxims. Aquells varen buscar (i busquen) més diners per demà, sense importar-los què podria passar d’aquí 10 anys. El mateix problema apareix en els polítics, que prenen decisions per aconseguir vots i mirant els assoliments que puguin obtenir durant la seva legislatura. Els nostres governadors controlen les decisions educatives, seguint el mateix fil. No miren pel futur, i ho notem. Basta amb mirar els rànquings comparatius de la Unió Europea (UE).

Pareix que fa por apostar pel futur, però no n’hauria de fer. Un exemple d’aposta de futur n’és la Masia del Barça. Hem viscut molts desastres del FCB, però mentre aquests succeïen s’estava creant la glòria, la història. Ara l’equip viu l’apogeu, aconseguit per una construcció ben mesurada i un treball que encara es realitza. És cert que cal una etapa de desastre, o si més no una de no tant esplèndida i una mica complicada. Ara estem començant a viure el desastre, però té un matís diferent. En som conscients, però seguim el mateix camí. No s’ha ocorregut canviar de via, de destí. No s’ha ocorregut mirar pel futur. Com podem pensar viure en una generació mentalment bastant afectada sense buscar-hi una solució?

Consciència social en perspectiva de futur (font:http://mesaredonda.cubadebate.cu/wp-content/uploads/2011/05/Manifestaciones-en-Espa%C3%B1a.jpg)

Sabem que anem mal encaminats, per això espanta no saber que succeirà d’aquí uns anys. La cosa que no s’ha de deixar de fer és treballar. Esforç i dedicació, diuen, són les claus de l’èxit. Rafa Nadal no deixa d’entrenar-se cada dia, tot i haver estat número 1 del món. Miquel Barceló no deixa de crear obres. Gabilondo no deixa d’informar-se. La societat té davant dels seus propis ulls el problema que està vivint, i cal reacció. Després de tantes manifestacions pareix que el jovent pren consciència. Això no ha de parar.

La vida necessita un guió. Està bé improvisar de tant en quant i viure uns paranys desconeguts que facin desconnectar. Però per poder viure aquests moments es necessita una estabilitat aconseguida mitjançant la dedicació. És difícil escriure aquest guió. Els guionistes dels programes més enginyosos són especials, pareix que estan bojos. Actuen com genis. Com Van Gogh i la bogeria de tallar-se una orella, els guionistes  viuen un món propi. Vull lligar-ho amb aquest exemple perquè la resta de la població no està tan enfora d’això. I és que... què hi ha més boig que el fet de viure en aquest món?