El sentit comú, la ingenuïtat i la crisi del periodisme

El sentit comú, la ingenuïtat i la crisi del periodisme

Periodisme (font: linkeados.com.ar)

El periodisme està en crisi. No és nou i és una de les afirmacions que més sonen a les facultats de comunicació, allà on tantes consciències s’estan preparant pel canvi. Una consciència és una ment que pensa, un esperit lliure i ingenu, és un perquè i és una idea. Una consciència és una metàfora sense límits, infinita, eterna. Però sota aquests ideals s’amaga, com sempre, la obscura temptació de canviar. I és que ser una consciència implica esforç, paraula tabú en moltes persones. Sense exercici no hi ha consciència, i sense consciència no hi ha canvi. És per això molt important que els estudiants –la nova generació encarregada d’assumir el pes del món- ha d’esforçar-se, treballar en pensar. Les facultats han d’intentar formar consciències, i no matrícules d’honor que no tenen una mínima capacitat de raonament, perquè viuen captivades en una sèrie de normes que se’ls imposa i que, òbviament, compleixen a la perfecció. Si han de memoritzar deu llibres, ho fan, però no saben quin és el sentit, el rerefons, d’aquestes obres. I aquest és el perill, que gent amb capacitat d’esforç visqui cegada i sigui una titella més.

Si les facultats, de cada cop més, insisteixen en la necessitat d’una transformació en els mitjans de comunicació i els seus professionals, és perquè existeixen algun problema bastant greu. Les empreses i bancs dominen els partits polítics, sovint ben finançats per aquestes entitats –d’aquí que cada vegada hi hagi menys distinció entre els de blau i els que es volen tintar de vermell-, i els partits dominen els mitjans, que, alhora, estan dominants per l’empresa que els paga la publicitat. Des del moment que una informació ha hagut de passar la verificació d’algun ens poderós, deixa de ser una informació meritòria d’escoltar. I és això el que passa amb el 99% de la informació que arriba a oïda del ciutadà. I d’aquests ciutadans, només n’hi ha un 20% que siguin consciències capaces de captar el rerefons. És per això que els periodistes del futur han de posar mà i ment al problema. Fer que allò que es conta sigui real i no vengui amb un sentit amagat ficat de cap partit o entitat. Que la informació no s’amagui, que la revolució sigui televisada. El més important de tot, però, és que aquelles consciències que s’amaguen per les facultats de comunicació d’arreu del món surtin de la carrera essent allò que són, i que no es venguin al capital i poder, que s’encarregarà de fer conservar-ho tot

Dins aquest exercici de continuïtat, de voler romandre consciència, entra l’ètica. I aquesta paraula, tan rica en el seu sentit, l’han oblidat els empresaris més rics i els mitjans més importants. El periodisme no hauria de ser ètic, sinó que  ha de ser purament ètic, precisament. Ha de narrar, de contar i no manipular. Cada vegada hi ha més “periodisme” que s’ha convertit en una eina de propaganda, cada vegada hi ha més “periodisme” que s’ha embrutat de poder i cerca l’audiència, cerca ser l’heroi i no el comptador d’històries. Kapuscinski explica de manera clara què ha de ser un periodista: “el treball del periodista no consisteix en matar cuques, sinó en encendre el llum, per a què la gent vegi com les cuques corren a amagar-se”.

És per això que el relleu generacional ha de sortir fort, canviar allò que “periodistes” o comunicadors venuts a una ideologia estan fent amb l’ofici. Qui estudia periodisme ho hauria de fer perquè li agrada el sector, perquè li agrada contar histories. Qui estudia periodisme no ho hauria de fer pensant en sortir per la televisió, sinó en ser part del canvi.

Un exemple:

Daniel Álvarez firma dia 20-9-2012 un article a El Mundo (a Balears) insistint que la Universitat de les Illes Balears (UIB) va realitzar  “un reenviament massiu” –firmat pels presidents dels òrgans de representació sindical de la UIB i per la Plataforma Unitària de Defensa de la Universitat Pública de les Illes Balears-  a alumnes i personal de la UIB instant-los a participar en una protesta contra el Govern. Per què? Per queixar-se de les retallades en educació. Qui retalla en educació, retalla en coneixement, i qui retalla en coneixement retalla en ètica, en la llibertat de ser allò que un vol, en sentit comú –els enemics més grans dels partits polítics-. Al final de la notícia es comenta que fonts oficial de UIB varen comunicar a El Mundo que aquest ús havia estat correcte. Així mateix, també cal dir que aquest correu no va arribar a tot l’alumnat.

La responsable de comunicació del Partit Popular de les Illes Balears, Sonia Navas, va publicar en el seu compte de twitter (@Sonjita10) l’enllaç comentat una línies més a dalt. Darrera de la notícia i el seu corresponent títol, es preguntava si era ètica la mesura. Un acte de defensa del partit, un atac a qui no vol que li retallin en educació. Evidentment, la seva condició i ideologia ha fet que es vegi obligada a seguir els ideals del seu partit, en contra de pensar, i a demanar-se si és ètic que algú intenti moure la comunitat educativa per millorar la situació –i, recordem, que aquest algú és la Universitat, màxim òrgan educacional i formador de consciències, que a més dóna legitimitat al correu enviat-. Davant d’aquesta reflexió, vaig decidir demanar-li a veure si era ètic que el PP governés. La seva resposta no va trigar i va preguntar com era possible que estudiés periodisme, amb tants de prejudicis –“tants”, en tot cas un només...- i que el PP governava perquè la majoria dels espanyols ho havien decidit democràticament. És a dir, si es vota a un partit però llavor no fa res d’allò que havia estat prometent per guanyar les eleccions i el poder, la ciutadania a qui representa no té dret a queixar-se i ha d’estar-se quatre anys aplaudint allò que el Govern faci. Ja poden ser immorals els moviments, com el de retallar en educació o investigació -propulsors de l’evolució-, que encara que llavor assisteixin a actes on es malgasten grans quantitats de diners –i tantes altres coses que no sabem, o altres coses que han estat descobertes i que polítics del mateix partit han anat fent- has de callar. Ja se poden construir edificis del nivell de Palma Arena, que has d’esperar a unes noves eleccions per protestar, perquè no és ètic queixar-te de qui et mana. 

Sonia Navas és la responsable de comunicació del PP. Una tasca que hauria de dur a terme una consciència, una persona amb ganes d’evolucionar i no de tornar cap enrere. Dubto molt que aquest sigui el seu perfil, el perfil del periodista amb les qualitats de voler formar part del periodisme ètic, quan la seva resposta davant la meva afirmació de: “estudio periodisme per canviar allò que feu amb l’ofici. I d’això no tinc prejudicis, tinc arguments”, va ser: “claaaaro, seguro, eso seguro!!! Au, poques feines!”. No es va preocupar per demanar arguments, sinó per contestar de manera infantil –té tot el dret a fer-ho, si vol, però sabent que ha perdut la legitimitat d’anomenar prejudicis aquestes conseqüents afirmacions-.

Realment, les consciències de les Facultats de Comunicació podran canviar el periodisme mentre hi hagi comunicadors amb aquestes característiques essent responsables de comunicació dels partits polítics més grans? Bé, perdoneu, ara no m’agradaria prejutjar. Potser els responsables de comunicació d’altres partits o, fins i tot, del mateix partit, però d’altres comunitats, encara els queda una mica de dignitat.