El capitalisme crea escola

El capitalisme crea escola

Suposem que tens 10 anys i el teu pare és una de les principals fonts d’ingressos del teu col·legi. No forma part de l’escola, sinó que és el directiu de l’empresa que li subministra els pupitres. És una important font d’ingressos perquè sempre hi ha hagut bona relació –la teva germana, 7 anys més gran que tu ja estudiava allà mateix– i, per benefici recíproc ofereix els pupitres a un 35% de descompte, amb el propòsit que sempre es mantinguin vinculats. L’escola guanya, el teu pare guanya. El company que seu sempre al teu costat té 11 anys i ha repetit una vegada. El seu pare és un fuster del barri, però que mai ha tingut cap relació directa amb l’escola més que per portar-hi el fill.

Tu té sents important i saps que pots fer i desfer segons et convingui, perquè el teu pare és una de les principals ajudes de l’escola. Un dia, capficat dins uns nirvis provocats per una discussió prèvia amb un nen més petit que tu, decideixes apallissar-lo. El deixes inconscient i se l’han hagut de portar a urgències, necessita el rescat de la sanitat pública. Aquesta tarda una mica a arribar, perquè darrerament hi ha algú que també l’està apallissant i no se’n pot cuidar ni d’ella mateixa. Un cop arriba i fan la seva feina –la que poden – el nen a qui has agredit es recupera. La direcció del centre, que és qui s’encarrega de fer les normes, et convoca per parlar amb tu. En tot moment, la senyora directora té molt clar qui ets. L’any que ve necessiten pupitres nous, i no poden fer que el teu pari s’enfadi... tot i que t’han de castigar pel que has fet. La norma diu que hauries d’estar expulsat del centre de per vida, però això voldria dir perdre el benefici del descompte dels pupitres. Per tal que no passi, la direcció decideix canviar la norma i et diu que necessites un ‘temps de reflexió per sanejar-te’. La teva vida seguirà ben igual, sense cap sanció.

El company que seu devora tu a classe està molt tranquil. De sobte, quan el professor es gira a escriure a la pissarra tu li llences una bolla de paper. Els companys no han vist qui ha estat, i tu dius que ha estat el teu company de devora. Ell ho nega, diu que ets tu el culpable. Tu saps que ho ets, però ho negues rotundament. El professor mana a direcció al teu company. Seguint les normes del centre, agredir al mestre està sancionat amb l’expulsió, també de per vida, del centre. Ell es defensa, explica la situació, però no el creuen – o no els interessa creure-li -. Així doncs, l’expulsen hi ha de refer la seva vida, pagant la teva culpa. Com que ell no té interessos directes amb el centre, ell no existeix per ningú de qui mana al centre.

Embriagats de poder, culpables innocents (foto: EFE)

Suposem, ara, que tu ets un banc; el teu company de devora, un ciutadà que qualificaríem de “normal”; i el centre és l’Estat, amb els seus dirigents. Tu ets el culpable d’haver enfonsat l’economia, però tens interessos molt grans amb els polítics que manen i, per culpa d’això, el poble ha de pagar els teus errors. A més, l’Estat és capaç de canviar lleis perquè els interessos no es vegin afectats. Et sanegen amb el diners públics, i retallen en educació i sanitat per tenir més diners. Els dirigents del banc cobraran pensions vitalícies de milions d’euros, i la societat veu com va perdent les pensions i li van abaixant el sou per poder pagar aquests dirigents i aquesta gent que s’encarrega de desgraciar-los. En canvi, si un ciutadà que no té beneficis per part dels de dalt roba una xocolatina per poder menjar – una simple xocolatina, i l’enxampen – és capaç de complir una condemna molt més gran que no el dirigent del banc que ha fet perdre tants i tants i tants de diners. Cinquanta cèntims poden voler dir deu anys de presó, milions i milions d’euros poden voler dir la suspensió del càrrec del dirigent del banc amb una pensió de 3 milions d’euros.

Aquesta és la situació que es respira a Espanya. Els culpables mai seran els culpables, i qui intenta poder viure anirà morint més ràpid. El temps d’obscuritat no s’atraca, no s’ha d’esperar. Ja està a sobre. En comptes de voler arreglar les coses, pareix que es volen empitjorar. El capitalisme més extrem va deixar la seva llavor fa anys i aquests darrers ha anat creixent sense parar. El capitalisme està creant escola. 

Embriagats de poder

Embriagats de poder

Descobrir món és un dels ideals més admirables d’aquesta societat. Com bé s’és dit, les coses més meravelloses són, relativament gratuïtes o molt barates – llegir, la família, els amics, passejar, escoltar música, debatre... – menys una. Viatjar distàncies llargues sol implicar un preu elevat, però un preu que val la pena pagar. Tancar-se dins un lloc té el seu encant, però no et permet obrir els ulls davant molts altres elements. Succeeix, per exemple, amb les Illes Balears. Són un racó petit de la mediterrània, però no l’essència d’aquesta.

El ciutadà –tot i que no ho sembli – i president de les mateixes Illes Balears, José Ramón Bauzá, va decidir, fa uns dies, embarcar-se en aquesta aventura de viatjar. Ara que pot, i ell no s’ho ha de pagar, sinó que ho fa la ciutadania balear, aprofita per gaudir. Sense miraments, i excusant-se. Excuses, per cert, dignes d’un infant. És ben sabuda la persecució lingüística que aquest gentleman, el ‘caballero de la lengua’, està produint pel territori balear. Seguint el fil d’aquesta arma política, ha decidit viatjar a Suïssa per contemplar el model lingüístic establert. No ho ha fet sol, ho ha fet bastant acompanyat. Ningú sap per què és necessària tanta gent per imitar el model suís. Aquesta excusa per viatjar és nefasta, una vergonya per qui tingui una mica de sentit comú. Primer, perquè l’estimat President ha decidit fer el viatge després d’un any al manament del Govern i, per tant, un cop aplicades ja diferents lleis i normes repressives de la llengua catalana. En segon lloc, programar un viatge al paradís de l’esquí, els bons rellotges i, perquè no, també la bona xocolata, no resulta mala idea. I, en tercer lloc, en plena retallada i recent tancament de dos hospitals públics, és insultant que el Govern gasti diners amb una cosa que pot esbrinar des de la mateixa illa.  Tot això fa recordar al seu avantpassat del Govern, aquell que està sent tan jutjat i va tenir tants de problemes. Tothom recorda la feta de Matas – íntim de la casa reial – i les seves visites al puticlub de Rússia – tot això pagat amb els diners dels ciutadans -. No vol dir que José Ramón – o Tutanramón, com genialment sempre descriu Sebastià Alzamora – sigui un clon del ses antecessor en el càrrec, però costa creure aquest motiu que dóna per haver anat de viatge. Excuses dignes d’un infant, però amb una innocència digne d’un violador, per exemple.

No serà un clon, cert. Però sí forma part d’un patró. Businessmen, gentlemen poderosos que cada cop volen més poder. Perden la vergonya, fins i tot, de ser corruptes. Paguen els advocats que calgui per sortir indemnes d’una situació que han fet deslleial. Gasten diners en coses sense sentit, retallen dels elements més importants de la societat i són capaços de celebrar aquest endarreriment del país perquè ells tenen poder. Més poder, significa més diners; més diners, més felicitat... clau de la vida. El seu dia a dia és una celebració. Viuen embriagats de poder, i embriaguen el poble amb altres elements perquè els segueixi votant.

Somrieu a la història

Somrieu a la història

Somrieu, perquè esteu vivint la història. Feieu memòria, perquè els llibres de text d'un futur llunyà parlaran d'aquests anys que viviu. La història es un fet vital, és allò que marca el ser d'una civilització, és el perquè de tantes preguntes. Un context històric és un mantell ple de pistes que ajuden a entendre més coses.

Quants de cops heu sentit dir que el Madrid té 9 copes d'Europa? És un fet històric, un fet per l'eternitat. És un fet que fa que tantes ànimes madridistes es sentin satisfetes de l'alegria que el seu club els hi ha donat. I no ho han viscut, ells no ho han viscut i ho gaudeixen amb el mateix goig que els seus besavis, que contemplaven el joc d'un Di Stéfano molt jove en aquells moments. Tot un heroi del madridisme. Somrieu, perquè ara s'està escrivint una història que tindrà la mateixa importància en un futur llunyà. Pep Guardiola ha culminat la seva tasca en l'obra d'art que ha estat elaborant des que va arribar un dia a la Masia. Allà es va formar com a jugador i, anys més tard, debutaria amb el FCBarcelona. Ara, ja culminat el procés dirigint el millor equip de la història, dirigint el millor jugador de tots els temps i, si m'ho permeteu, l'inigualable migcampista Xavi. Somriueu perquè un dia els vostres descendents celebraran allò que no han viscut, però que vosaltres podeu palpar amb tots els vostres sentits. La vista permet per presenciar els traços de Messi al camp; l'oïda, sentir els crits de gol de tot l'estadi; el tacte, raspar la pell de gallina al veure la fita d'Stamford Bridge; l'olfacte, ensumar la gespa del Camp Nou; i el gust... gaudir del sabor de la victòria.

Hi ha coses més importants que el futbol, i tothom (amb una mica de consciència, tot i que no siguin moltes persones) ho sap. Pep Guardiola no ens donarà diners per haver estat del Barça. És maco plorar una derrota, però no cal fer un món de misèria per això. L'important és saber apreciar l'instant de felicitat que dóna una victòria. Aquests anys han servit per entrar en la història a causa de totes aquestes victòries. Pep, gràcies per fer-nos presenciar la història.

El zoològic de la humanitat

El zoològic de la humanitat

La societat està atrapada en un zoològic. Les persones no actuen com a tals, sinó com vertaders animals. Els màxims governants ens fan viure en una ‘simiocràcia’, com genialment  ha definit Aleix Saló. Les gavines blaves han pres el control del principal mitjà de comunicació públic. I, mentrestant, el representant de l’Estat, assassina un elefant.

Darwin va tractar d’explicar l’evolució, però no va dir en cap moment que havíem d’actuar com simis. La població ha anat avançant cap a instants inimaginables, renovacions tecnològiques increïbles per moltes persones que poblen la Terra, evolucions científiques de límits inexplicables i una progressió de pensament en moltes consciències. I encara ha de venir a sobre un futur que no es pot sospitar. Políticament, en moltes zones s’ha començat a caminar cap endavant. A altres estats, dictadures han acabat per estancar el procés de creixement. Però, ja fa uns anys que les coses, a l’Estat espanyol, han començat a retrocedir. Uns diuen que és per culpa de polítics ineptes; altres, que per culpa de la falta de pensament i consciència en la societat; i d’altres, que per culpa  de l’afany de poder d’empresaris i principals mandataris, tant polítics com econòmics.  I com s’ha procedit a aquest canvi brusc dins un procés de desenvolupament? Perquè, sigui el motiu que sigui, hi ha un problema greu en l’estructura ciutadana i política. La fauna que pobla les ciutats ha arribat a tenir un protagonisme pervers.

En ple s. XXI s’ha presenciat com una majoria absoluta ha aconseguit controlar els mitjans de comunicació. En primer punt, les CCAA podran privatitzar les cadenes autonòmiques. Això vol dir que algú se’n podrà fer càrrec. Qui? El rei de la selva, els lleons que atemoreixen els petits animals que se’ls posen davant. Són els bussinesmen, els empresaris capitalistes amb suficients diners com per invertir en la cadena. Aquest fet fa que la ideologia que puguin seguir sigui propera al seu amo, i ja sabem que els lleons són molt amics de les gavines... o, si més no, quan interessa. D’altra banda, no cal parlar molt sobre el sistema de control de les cadenes autonòmiques que fins ara estava establert. Pura política. En un segon punt, mitjançant un atac aeri, aquestes aus que sempre busquen una mica de menjar entre les sobres del govern anterior s’han fet amb el control de RTVE. La màxima expressió d’un mitjà de comunicació públic es redueix en la submissió i la censura.

L’evolució s’ensorra. Com el magnat que perd el seu poder d’un dia a l’altra, com un Ruiz Mateos devastat. Com un Rei a qui, en segons quin moment, pareix que ha perdut la corona. Un Rei que l’únic bé que ha fet assassinant un elefant ha estat fer conèixer a més d’un on és Botswana. Un Rei que ha demanat disculpes com en el seu moment va fer, no un company de professió, però sí un company de mentalitat: el central del Madrid Pepe, tot un animal. Pepe va trepitjar a la Puça i, com el Rei, va dir que no tornaria a passar. En el mateix s. XXI en què es pren el poder de mitjans de comunicació, els representant internacional de l’Estat pareix que se les enginya per caure tan baix com els seus estimats polítics. Les passes de l’evolució van caminant cap enrere, i potser hagués hagut de ser aquest estruç de monarca qui les hauria d’haver donat abans de viatjar cap a Botswana. Potser no va notar el canvi d’anar del Palacio de la Zarzuela a un safari.

Al cap i a la fi, però, potser que les persones no actuïn com la resta d’animals. Potser els animals conduirien el món per millors camins, i el defecte està en l’ésser humà. Els errors serveixen per tirar endavant, però ara s’estan cometent uns errors irreparables. Les majories absolutes disfressen petites dictadures. Les petites dictadures estan tapant els ulls, les orelles i la boca a tot el que poden. De mica en mica. I la desesperació d’una sèrie de consciències comença a fer-se notar. Per sort hi ha moltes espècies animals que encara no s’han descobert.

Que desperti el talent

Que desperti el talent

Talent: especial aptitud intel·lectual, capacitat natural o adquirida per a certes coses.  Ens és lògic pensar que aquí està una d’aquestes claus tan buscades de futur. N’hi ha que volen apostar pel futur emprenedor, pel jove amb idees. Però no mesclem tinta. Una cosa és tenir talent, una idea brillant o una idea capaç d’iniciar un canvi i una altre, tenir una idea per crear una empresa.

El talent és un refugi on unes privilegiades consciències s’amaguen. No perquè sigui poc present, sinó perquè és difícil de trobar. I tot i que pareixi el mateix, no ho és. Les respostes poden estar davant de cada un, però no ens hi fixem. Amb el talent, passa el mateix. Cada persona té una especial aptitud intel·lectual per alguna cosa, la qüestió és trobar-la. La manera de trobar-la és pencant, errant, descobrint, coneixent... I una vegada que s’ha pogut trobar, la qüestió està en creure’s que té alguna utilitat, ja sigui individual o per un col·lectiu. I no val creure el contrari, perquè és una fal·làcia creada per la pròpia consciència, que no té ganes de treballar.

Reunint petits talents i sabent apreciar els talents més meravellosos el camí es va obrint. El vaixell posa rumb cap una direcció, que esdevindrà caòtica al començament, però que tard o d’hora es percebrà la mateixa tranquil·litat que s’ensuma a les costes de Mallorca - a les costes no construïdes, però d’això ja en tocarà parlar -. Cal, també, no caure en el pensament que s’ha estès en tota la societat que estableix uns talents més venerats que altres per la simple conseqüència del ‘pa i circ’. I, això, tampoc vol dir que en algun cas puguin coincidir de manera positiva i pel bé col·lectiu. De talents n’hi ha mils, i potser tu en tens un que et costa imaginar. Llença al fems els mals pensaments i recicla’ls per a fer-hi un bon ús. Un talent amagat pot ser el bé de tot un grup.

Els talents poden estar amagats (f: mgp)

Hi ha, així mateix, una sèrie de personatges de la societat que intenten controlar tota aquesta gent que no veu els seus talents, que no creu amb el seu poder fer. I s’intenten aprofitar del missatge, emmascarant una altra sintonia més malèvola al seu darrera. És a dir, diuen apostar pels emprenedors, però realment això es tradueix en donar suport a futurs empresaris. I tenir una idea sobre una empresa és diferent a tenir una idea sobre una construcció de futur. D’empresaris ja n’hi ha suficients, i ja s’ha vist que el model capitalista extrem no funciona. El capitalisme intenta apropiar-se del talent per eliminar-lo. No en vol de talent, no en vol de idees positivistes que ajudin a un col·lectiu ple de desesperança per l’herència que ha deixat la política empresària/banquera. Vol idees que ajudin al modus operandi empresarial, que siguin una ajuda pels bussinesmen que viuen sota palauets urbans i cèntrics. Amaguen sota la frase “crearem més llocs de treball” una impossibilitat, una mentida, que coneixen. Fan desconèixer-la perquè, al cap i a la fi, creïn o no més llocs de treballs, ells en són beneficiats.

Entre tant, cada cop es retalla en educació - és a dir, en pensament -, per així evitar que les consciències vivents de la població despertin del tot. Així el sentit comú segueix invisible i aquests encorbatats -perdonin els tòpics- que presumeixen de riquesa i bona vida poden seguir dient que aquesta n’és la solució. I no menteixen, perquè aquesta és la solució per ells mateixos. Però pels talents que s’amaguen entre les places de les ciutats més importants – i de les no tan importants – això no és vàlid. I potser ara tenen controlada la situació, però esperin, senyors capitalistes, a que les ments comencin a ser conscients del seu talent. 

Els miralls de l’interrogatori

Els miralls de l’interrogatori

Pensar, a vegades, pot suposar una tasca una mica complicada. Fa mandra, i per això existeixen tants de problemes al món. Pensar massa, a vegades, pot suposar una tasca una mica perjudicial.  Fa mal, i per això moltes ments pensants cessen en el seu esforç. Pensar bé sobre quelcom sempre, a vegades, pot suposar un error. Per això hi ha que s’aprofita d’altra gent. Malpensar de tot, a vegades, pot suposar també una equivocació. Per això existeixen les desconfiances. Però no vol dir que sempre hagi de ser dolent el pensar, el no fer-ho, el fer-ho bé o el fer-ho malament.

No tots pensem igual

Qui té curiositat pel món, pel saber, sol ser una persona que malpensa bastant. I malpensar no vol dir pensar allò que no és, sinó tractar de buscar un altre sentit a alguna cosa. Per exemple, amb una informació. Segons el mitjà en què aparegui aquesta, es contarà d’una manera o altra. Molta gent, simplement, la llegirà i s’informarà -o, millor dir, la informaran al parèixer de cada línia editorial-. Altres persones s’informaran també, però sabran que darrera allò que llegeixen pot existir un rerefons molt maliciós. Tot té una segona explicació, si és que no en té moltes més. La desconfiança és un escut que cal saber manejar. Qui mana tractarà d’atacar sutilment, a base de contextos i influències diferents.

Ja fa uns dies que és sabut que Oriol Pujol és el nou secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El seu llinatge dóna a entendre de qui és descendent: Jordi Pujol, qui fou per molts anys President de la Generalitat de Catalunya. CDC, com a integrador fonamental de Convergència i Unió (CiU), es mostra en bases d’un partit conservador, però catalanista. Un catalanisme que, a vegades, es tenyeix d’independentisme i, a vegades, de simple patriotisme assumint el centralisme espanyol. Com bé recentment va publicar en un article el diari Libération, el convergent Artur Mas, l’actual senyor President, és “autonomista de dia i independentista de nit”. CiU necessita el recolzament de la ciutadania catalana i sap que, a part de la burgesia de l’alta Barcelona que sempre hi serà fidel, la resta de la població no està molt contenta amb les retallades. I, què millor que advocar pel catalanisme amb els particulars tocs independentistes? El nomenament de Pujol II com a secretari general del partit és un clar gest de complicitat a aquesta ciutadania. I és curiós, però fins aquí res de nou.

Oriol Pujol -Pujol II-, fill de Jordi Pujol (foto: CiU) 

Pujol I va comparèixer entrevistat -després d’estar un temps fora dir res- per Jordi Évole al programa Salvados. Pareix que el periodista català té un do per entrevistar personatges complicats, només cap fer un cop d’ull a com va aconseguir parlar amb Jaume Matas. Però la qüestió no es centra en el gran treball del periodista, sinó en les declaracions del senyor Pujol. En aquest programa es va “descobrir” un to més independentista que mai de l’antic President. Ara era fàcil donar aquesta picada d’ull a la població no conservadora de Catalunya i que necessitava un canvi. Amb CiU al govern, però sense esser ell el polític més important de Catalunya en aquests moments, és senzill fer una crida -petita, o com sigui- a la independència. I és curiós, també. I, tampoc s’ha aclarit molta cosa nova.

Ara toca fer un exercici de malpensament. Aquest programa va ser emès poques setmanes abans del congrés de CDC per nomenar un secretari general. I, justament, qui volia ser-ne el mateix secretari general? Quines és el seu pensament sobre la independència? Exacte. Les coincidències amb l’entrevista a Jordi Pujol són massa grans. La compareixença del senyor Pujol I davant els mitjans, en un programa tant seguit com és Salvados, no és fruit de la simple casualitat. Dins aquest marc de malpensar, és molt coherent dir que tot té un perquè. Jordi Évole no sé si es va adonar que estava fent una entrevista al propi mirall característic de les sales d’interrogatori. Jordi Pujol era el mirall, perquè des de defora se’l veia reflectit a totes les pantalles de TV, però des de dins hi havia una raó de tot. Havia de donar publicitat a Oriol Pujol per tornar a donar confiança a la societat catalana. Una publicitat amagada, però que hi era. Una publicitat amagada rere el mirall.

Potser malpensar, aquesta vegada, sigui un exercici una mica excessiu. Però les diferents perspectives poden donar una imatge totalment diferent de la realitat, i malpensant es veuen les diferents perspectives del mirall de la sala d’interrogatoris. 

Assassins mitjançant el desgast i el desconsol de la societat

Assassins mitjançant el desgast i el desconsol de la societat

Un jubilat, fill de la desesperació d’aquesta crisi maligna, s’ha suïcidat a Grècia. La plaça Sintagma, màxim exponent de la protesta grega i símbol històric de desacord ciutadà, ha estat l’escenari de l’autocrim. “Com que no tinc una edat que em permeti respondre activament –tot i que seria el primer de seguir qui agafés un Kalaixnikov–, no trobo altra manera de reaccionar que acabar decentment amb la meva vida, abans d’haver de rebuscar menjar a la brossa”, aquestes varen ser les seves darreres paraules, en la nota pòstuma.

Protestes a la Plaça Sintagma, Atenes (foto: 20minutos.es)

El Parlament de Grècia ha presenciat una feta que pot passar desapercebuda per molts, però que és una resposta a moltes incògnites. Una resposta a les incògnites de futur; una resposta als governs, executors d’un desastre internacional; una resposta als bussinesmen capitalistes, ments pensants de l’egoisme; una resposta als revolucionaris, perquè no parin; una resposta als dormits, que necessiten despertar davant aquesta realitat. Diguem que aquesta desgràcia vol dir molt. No pel fet que hagi mort l’home -que, evidentment, és un mal irrecuperable- sinó per l’acte que ha comès. Suïcidi davant el Parlament. Perquè ja no li quedaven forces, perquè la situació en què viu el país -i molts d’altres estats, no cal anar molt enfora- és trista, descoratjadora. El futur és veu perdut, i qui ha fet que tot això esdevingui així resulta ser el més ben postulat.

L’egoisme és una de les pitjors armes de totes, i una de les claus de la supervivència humana. Per manejar-lo bé, per domar-lo, cal una balança. Actuar amb mesura és vital, i amb aquest home ha quedat demostrat. Governs, bussinesmen i, fins i tot, gran part de la societat, ha comès la gravetat de no pensar en el futur detingudament. No han mesurat a la balança el seu egoisme, i han caigut en un precipici que voreja els mars de l’ego. I això és el problema. Els seus luxes, la seva necessitat de voler cada cop més han portat a una diferència de classes aclaparadora. I això no és supervivència, encara que per ells els pugui parèixer. Això és l’assassinat indirecte comès a la classe obrera a canvi d’una mica més d’innecessària felicitat.

Titelles dels capitalistes, desastre (foto: shazbot)

Això s’està fent notar a Grècia. El països que separen el Mediterrani amb l’Atlàntic són els pròxims. No s’és conscient de la crisi a la qual occident està sotmesa, com no s’és conscient de tots els problemes que hi ha als països que més pateixen. Fins que no et toquen personalment, no respons. La persona està feta d’egoisme, i en un tant per cent inimaginable. La desesperació està començant a endinsar-se dins els cossos de les consciències. Dins els cossos de tota aquesta gent que té una mica de pensament i sap que les coses no funcionen.

És època de desastre. Primer cal acceptar-lo, i ja s’està tardant. El temps passa factura, o això diuen. Mentre s’accepta es protesta. I un cop acceptat, es protesta més. Així ha de funcionar la lògica de la desesperació. O així hauria de funcionar. Davant el desastre, el darrer que s’ha de fer és quedar-se amb els braços creuats. Les ments no s’han de deixar enganar per molts polítics que només cerquen poder i vots perquè el seu egoisme els ha portat a l’extrem de la seva humanitat. Capitalistes que controlen com a titelles a tota la població han de baixar a ser una titella més, les classes són un dels invents més desastrosos que haguem pogut presenciar. 

Un home ha mort a Grècia víctima de la desesperació. És una senyal molt clara per veure que les coses no marxen. Això succeirà en un no-res a un país molt proper, tan proper que no ens podem adonar. Qui mana és un assassí que mata a través del desgast del poble, del desconsol de les ànimes que vaguen pels barris obrers. Ja és ben hora que els fem saber que el bon camí no és aquest, que no saben allò que estan fent. I molts dels que formen part d’aquestes sectes capitalistes no s’adonen  de quin bàndol estan. Els han dominat el cervell. Mentida, manipulació i por. Aquestes són les seves armes. És ben hora que despertin les consciències, escuts indiscutibles de l’opressió.