Els miralls de l’interrogatori

Els miralls de l’interrogatori

Pensar, a vegades, pot suposar una tasca una mica complicada. Fa mandra, i per això existeixen tants de problemes al món. Pensar massa, a vegades, pot suposar una tasca una mica perjudicial.  Fa mal, i per això moltes ments pensants cessen en el seu esforç. Pensar bé sobre quelcom sempre, a vegades, pot suposar un error. Per això hi ha que s’aprofita d’altra gent. Malpensar de tot, a vegades, pot suposar també una equivocació. Per això existeixen les desconfiances. Però no vol dir que sempre hagi de ser dolent el pensar, el no fer-ho, el fer-ho bé o el fer-ho malament.

No tots pensem igual

Qui té curiositat pel món, pel saber, sol ser una persona que malpensa bastant. I malpensar no vol dir pensar allò que no és, sinó tractar de buscar un altre sentit a alguna cosa. Per exemple, amb una informació. Segons el mitjà en què aparegui aquesta, es contarà d’una manera o altra. Molta gent, simplement, la llegirà i s’informarà -o, millor dir, la informaran al parèixer de cada línia editorial-. Altres persones s’informaran també, però sabran que darrera allò que llegeixen pot existir un rerefons molt maliciós. Tot té una segona explicació, si és que no en té moltes més. La desconfiança és un escut que cal saber manejar. Qui mana tractarà d’atacar sutilment, a base de contextos i influències diferents.

Ja fa uns dies que és sabut que Oriol Pujol és el nou secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El seu llinatge dóna a entendre de qui és descendent: Jordi Pujol, qui fou per molts anys President de la Generalitat de Catalunya. CDC, com a integrador fonamental de Convergència i Unió (CiU), es mostra en bases d’un partit conservador, però catalanista. Un catalanisme que, a vegades, es tenyeix d’independentisme i, a vegades, de simple patriotisme assumint el centralisme espanyol. Com bé recentment va publicar en un article el diari Libération, el convergent Artur Mas, l’actual senyor President, és “autonomista de dia i independentista de nit”. CiU necessita el recolzament de la ciutadania catalana i sap que, a part de la burgesia de l’alta Barcelona que sempre hi serà fidel, la resta de la població no està molt contenta amb les retallades. I, què millor que advocar pel catalanisme amb els particulars tocs independentistes? El nomenament de Pujol II com a secretari general del partit és un clar gest de complicitat a aquesta ciutadania. I és curiós, però fins aquí res de nou.

Oriol Pujol -Pujol II-, fill de Jordi Pujol (foto: CiU) 

Pujol I va comparèixer entrevistat -després d’estar un temps fora dir res- per Jordi Évole al programa Salvados. Pareix que el periodista català té un do per entrevistar personatges complicats, només cap fer un cop d’ull a com va aconseguir parlar amb Jaume Matas. Però la qüestió no es centra en el gran treball del periodista, sinó en les declaracions del senyor Pujol. En aquest programa es va “descobrir” un to més independentista que mai de l’antic President. Ara era fàcil donar aquesta picada d’ull a la població no conservadora de Catalunya i que necessitava un canvi. Amb CiU al govern, però sense esser ell el polític més important de Catalunya en aquests moments, és senzill fer una crida -petita, o com sigui- a la independència. I és curiós, també. I, tampoc s’ha aclarit molta cosa nova.

Ara toca fer un exercici de malpensament. Aquest programa va ser emès poques setmanes abans del congrés de CDC per nomenar un secretari general. I, justament, qui volia ser-ne el mateix secretari general? Quines és el seu pensament sobre la independència? Exacte. Les coincidències amb l’entrevista a Jordi Pujol són massa grans. La compareixença del senyor Pujol I davant els mitjans, en un programa tant seguit com és Salvados, no és fruit de la simple casualitat. Dins aquest marc de malpensar, és molt coherent dir que tot té un perquè. Jordi Évole no sé si es va adonar que estava fent una entrevista al propi mirall característic de les sales d’interrogatori. Jordi Pujol era el mirall, perquè des de defora se’l veia reflectit a totes les pantalles de TV, però des de dins hi havia una raó de tot. Havia de donar publicitat a Oriol Pujol per tornar a donar confiança a la societat catalana. Una publicitat amagada, però que hi era. Una publicitat amagada rere el mirall.

Potser malpensar, aquesta vegada, sigui un exercici una mica excessiu. Però les diferents perspectives poden donar una imatge totalment diferent de la realitat, i malpensant es veuen les diferents perspectives del mirall de la sala d’interrogatoris.